Avui faré una excepció i miraré un poc enfora de la nostra realitat illenca perquè les eleccions andaluses han deixat un panorama electoral ben curiós. Per una banda, el PSOE ha obtingut el pitjor resultat de la seva història en nombre de vots, però ha mantingut escons i aquesta vegada li han servit per guanyar de manera clara. El PP, en canvi, ha perdut un terç dels seus vots i escons i queda com a segona força, tot i que el somni de la dreta de governar el sud s’ha esfumat. En tercer lloc ha quedat l’esquerra “alternativa”. Si fa tres anys era IU, ara és Podemos qui ocupa aquest lloc, en bona part per la fagocitació de bona part dels exvotants d’IU i la mobilització de nous votants. En tot cas, Podemos ha tret uns resultats sensiblement millors que els de l’antic referent de l’esquerra radical espanyola. Han obtingut 15 escons, un èxit per un partit amb tan poc temps de vida, però també un fracàs en un partit que aspira a guanyar les eleccions espanyoles de finals d’any. Finalment, s’ha confirmat el traspàs de bona part d’antics votants del PP a la nova marca de la dreta moderna, Ciudadanos.

Només un parell d’apunts: na Susana Díaz va encertar de ple convocant les eleccions de manera anticipada. Ara podrà governar cercant pactes puntuals amb diverses formacions i, sobretot, ha estroncat de manera contundent la percepció de molts votants de que Podemos es menjaria el PSOE. Segurament aquests resultats no són extrapolables a la resta de l’Estat, però era l’única carta que li quedava al PSOE i l’han jugada molt bé aconseguint que totes les forces que se presentaven a les eleccions ho fessin pensant en clau espanyola i no andalusa. No seran el PASOK grec, almanco enguany. I segur que molts dirigents socialistes d’arreu de l’Estat avui respiren alleujats.

El PP, en canvi, surt molt tocat. Un de cada tres votants que tenia li ha fugit, sobretot cap a Ciudadanos, que en aquestes eleccions, sense tenir cap expectativa, ha aconseguit rompre amb l’hegemonia del gran partit conservador. Alerta amb aquest partit, perquè sí que disposa d’implantació (important a Catalunya i amb aliances amb molts partits petits a la resta de l’Estat) i apunta a ser el relleu del PP a base de dir el que la gent d’ordre vol sentir.

Les sensacions i els tempos, en política són importants i, ara mateix, l’eufòria que desprenia el partit d’en Pablo Iglesias, que semblava que havia de ser el proper president del govern espanyol, ha quedat molt difusa. Sense ser primera o segona força a cap de les dues comunitats autònomes més poblades (a Catalunya, Podemos tampoc triomfarà), és dificilíssim arribar a la Moncloa. Hauran de pensar en començar a tocar de peus a terra i posar arrels a cada poble o ciutat. I tenc els meus dubtes de que ho sàpiguen fer, atès que fins ara s’han estat alimentant de quadres nouvinguts a la mobilització política i social i que poden sortir-ne amb la mateixa facilitat que hi han entrat en veure que la lluita s’allargarà. També han estat incapaços d’arribar a aliances amb altres formacions similars i això els pot passar factura. No són una Syriza aglutinadora de diverses forces d’esquerres, sinó un projecte que fins ara ha ignorat a la resta. A més, bona part del seu creixement ha estat a costa d’IU, que queda ferida de mort, de manera que tot i que s’ha debilitat el bipartidisme, ni de bon tros han aconseguit atreure una quantitat important d’exvotants dels dos grans partits estatals. I ara vénen eleccions autonòmiques i municipals on en alguns llocs punxaran i en d’altres s’hauran de banyar pactant amb el que anomenen “casta”. El tempo els hi corre en contra, el tic-tac comença a sonar fluix i per donar-li corda hauran de canviar (una altra vegada) d’estratègia. Ja es veurà si hi són a temps…