Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra…

Sento una ràbia immensa contra els capellans que, vestits amb la cuirassa de la religiositat, la capa de la respectabilitat i el do de la paraula de Déu aprofiten per descarregar d’amagat, amb premeditació i segurament amb mala consciència, segles de repressió moral sobre víctimes menors innocents. Les víctimes poden ser els adolescents besats, tocats, violats, obligats a masturbar-se o vexats que ho viuen amb la “normalitat” del qui viu en l’edat d’aprendre i que absorbeix tot el que veu en el seu entorn.

Hi ha qualque cosa pitjor que aprofitar-se d’una posició de poder per descarregar els baixos instints? Quantes vegades s'han d'autoflagel·lar després de tocar un infant? Quants parenostres han de resar per fer-se perdonar els seus pecats? Quantes vides de joves han esguerrat psicològicament?

Els culpables, però, no són només els capellans reprimits i repressors, depravats i depredadors. En certa manera, ells també són víctimes del funcionament de l'església, més similar a una secta que a una organització democràtica, amb la seva opacitat, les seves regles aberrants a la vista de qualsevol observador imparcial, els seus privilegis, i els segles i segles que fa que actuen igual. Han creat l'entorn ideal perquè les pitjors accions puguin dur-se a terme amb impunitat.
No me referesc només als casos que surten aquests dies a la premsa de Mallorca perquè són només una gota en un oceà. Evidentment que no tots els capellans són iguals. Només faltaria! Però quina casta de “servidors de Déu” i “homes de bé” es poden sentir còmodes en un entorn que permet aquestes barbaritats? Desig de tot cor que el clamorós silenci de tots aquests anys no es degui al títol d’aquest text.