Si en llegir el títol tot d'una heu pensat en les aventures d'en Son Goku a Bola de Drac, és que segurament sou de la meva generació. Formam part de la primera fornada de nins i nines que va poder viure amb més o manco normalitat la llengua catalana en aquest gran mitjà de comunicació de masses que és la televisió i, al mateix temps també som la darrera generació que haurà passat una infància amb el català convivint amb normalitat a les sèries de dibuixos animats a les Illes Balears.
I és que els infants d’avui en dia, a no ser que tenguin uns pares que, en un acte de militància mouen cel i terra per trobar qualque programa en català per internet, consumeixen els programes de televisió en castellà.
On és el Club Super 3 de TVC? Vetat a les nostres illes.
On és l’”A la babalà” del Canal 9? Eliminat. Aquí i allà.
On és la programació infantil d’IB3? Inexistent. Abans i ara.
No som un fan de la cultura de masses que es genera al voltant del món televisiu, però reconec que té una gran capacitat d'influència en la societat. No cal citar exemples de partits polítics que han passat de la irrellevància a la centralitat en l'imaginari col·lectiu només gràcies a l'ús que han fet de les aparicions en pantalla dels seus líders.
La televisió, així doncs, és un instrument cabdal per donar normalitat a l’ús popular d’una llengua i aquesta batalla l’estam perdent amb les properes generacions.
Després d’una etapa de llum als anys 80 i 90, va venir el foc (en teoria amic) en forma de múltiplexs de TDT que varen limitar l’accés a tots els canals del nostre àmbit lingüístic. Ara, tocam la destrucció amb els nostres propis ulls, veient els nostres fills que tenen com a ídols Peppaspigs, Bobsesponjas, Rayosmacqueens i altres personatges que, mai, mai, mai s’expressen en català. Pels qui no recordau la cançó del títol, aquí en teniu un bocí:
Unim les nostres mans,
fem front al mal que ens persegueix.
Llum, foc, destrucció!
El món pot ser només una runa:
això no ho consentirem.
Llum, foc, destrucció!
Els enemics de sempre hem de vèncer,
lluitant fins a la fi.
Ens hi posam?
Ells, de lo nostro, res de res. Ells defensen lo seu, que és ofegar tot el que sona català. Res més.
És una cultura hipertroglodita i andeluviana.
Però els opressors, al final, tendran el que es mereixen, un fort càstig i rebuig.