Sandro Rossell va guanyar les eleccions amb un rècord de vots, quina llàstima que molts dels votants ja se’n varen refer al primer toc.

A Ca’n Barça tenen un problema. Amb noms propis i afanys de protagonisme. Amb prejudicis, tòpics i mites. Sense compromís. Sense mala intenció. Però amb una falta absoluta de sentit comú i essència.

El meu atac a la directiva del Barça té un rerefons més sentimental que no pas econòmic o institucional. Desconec els milions que factura el club a final de temporada i l’increment dels beneficis des que Qatar s’ha fet amo i senyor de la camiseta i de l’estadi. En pocs anys, han canviat massa coses. I els qui cada dia desconeixen més el club, s’han d’aferrar a l’esperança d’unes eleccions a final de temporada que preveuen un handicap però que encara no tenen un destí confirmat. Del context, n’espanta sobretot, el desequilibri. Cruyf , al seu temps, parlava del perill de l’entorn. Ara el mite holandès s’ha allunyat del club blaugrana, conscient que ara l’enemic, no és fora sinó a casa.

Són necessaris els canvis, i no només esportius. L’han encertat en la portaria, i amb Rakitic i Luís Suárez –no marca tant com s’esperava, però crea un joc que no té preu i s’ha convertit en l’as que els faltava a Messi i Neymar per consolidar un trident més sòlid que cap altre-. Manca un central, d’acord, un debat a part. Però no hi ha un projecte engrescador i la culpa, no la té ni el cos tècnic ni la plantilla; el responsable és un senyor. O dos, o tres, o quatre. L’actual junta directiva.

El compte enrere per les eleccions es farà etern si cada pas implica un imputat i desmunta el Barça, davant el món, com a referent. Si no hi ha títols, hi haurà sang. I no és ni Messi, ni Xavi que han de marxar del club. Només faltaria! Són dels únics que al Camp Nou encara ens hi fan sentir com a casa.