El sistema de les vacunes aplicat als cossos vius s’assembla prou al sistema inoculatori aplicat a la variació política. M’explicaré. Quan hi ha en marxa algun procés real de canvi, en un sistema democràtic, per mantenir les estructures actuals, fa falta fer la impressió que hom és a punt de canviar-ho tot. En termes de la Trinca, cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

A les illes Balears, de cara a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, el perill a inocular és el de la pujada possible (i, fa ben poc temps, totalment previsible) de les forces polítiques autònomes o autòctones. Un mapa dominat durant el que portam de transició (encara en marxa) per les dues principals forces polítiques espanyoles es pot veure substancialment modificat a les pròximes eleccions si una força política pròpia de les Balears assoleix prou volum al parlament com per poder-se definir clarament com un tercer espai. Si n’hi hagués dues, el nostre país, de mica en mica, s’aniria semblant a una comunitat realment autònoma.

El nostre procés, amb una mica de retard, s’assemblaria al del Principat de Catalunya, on l’avanç sobiranista és evident, i on s’estan construint dics i bastions per intentar contenir-lo. És obvi que els dics i bastions per contenir el catalanisme ja no passen ni pel PP ni pel PSC-PSOE, partits que, segons totes les enquestes, patiran unes davallades extraordinàries. El paper més efectiu de bastió antisobiranista, a Catalunya, el poden fer, en el futur immediat, formacions polítiques com Barcelona en Comú, a les municipials, o Podem, a les eleccions al Parlament. Al costat dret, Ciutadans ja fa una temporada que juga aquest paper. El procés inoculatori, emperò, aparentment no té massa tirada, a Catalunya. Encara la majoria de les enquestes mostren l’existència d’una majoria sobiranista entre la població catalana del Principat. Però, certament, l’única enquesta vàlida seran les eleccions del pròxim dia 27 de setembre (de les quals, en certa manera, les municipals en constitueixen un aperitiu).

Com deia el liberal (pròxim-crític del PP) Bernaldo de Quirós a La Vanguardia de diumenge passat (22-02-15), la Transició va crear una estructura impracticable –l’Espanya de les autonomies- perquè està feta  per obviar que Catalunya és una nació, que Euskadi és una nació i que Espanya és una nació. Per tant, que hi ha tres nacions que viuen sota una mateixa corona, en el marc d’un mateix regne. Segons ell, els socialistes andalusos són els que varen tirar a rodar la possibilitat d’una Espanya viable, on es reconegués la trinacionalitat. En relació a les Illes Balears i al País Valencià, el liberal crític amb el PP afirmava que, al cap i a la fi, s’haurien d’acabar decidint sobre si la seua nacionalitat era l’espanyola o la catalana. Com a bon liberal, ho deixava a decisió nostra.

Però encara som una passa endarrere. Ara mateix, i així ho reconeixen fins i tot els nostres representants, les Balears no som al mapa. I no som al mapa perquè comptam amb el mateix sistema de partits que la resta de l’Estat. Per això, particularment, don tanta importància al fet que a les pròximes eleccions hi hagi una marca clara, en sentit nacional propi, en el mapa polític de les Balears. Si a Eivissa, posem per cas, els tres diputats que diuen que no trauran ni el PP ni el PSOE corresponen a una força sense obediència estatal, la nostra illa podrà començar a comptar mínimament a l’arena política. Si a les illes Balears, eixamplem-ho una mica, els quinze diputats que no seran ni del PP ni del PSOE són d’una força política autònoma, sense obediències a Madrid, serem al mapa.

Si, en canvi, aquests diputats són d’una formació política nova, però amb una obediència estricta a les directrius madrilenyes, no haurem canviat res. O s’haurà produït un canvi, induït des de fora, perquè res no canviï.

Hem de ser ben conscients que el canvi perquè res no canviï compta amb totes les complicitats: hi estan a favor els mitjans de comunicació en massa (observi’s com es tracten formacions polítiques sense cap representació parlamentària, abans que l’hagin obtinguda!), les altes esferes funcionarials i la majoria del que, en termes granscians, en diríem “classe dirigent”. Alguns ho dissumulen; d’altres, ni això. I, per tant, aquells que pensen en el benestar de les illes, que volen arrelar encara més a la nostra societat, que volen servir-la, ho tenen molt difícil. S’està lliurant una batalla importantíssima, en el camp de les idees i dels projectes. I no fa l’efecte que una part important de la nostra societat en sigui, encara avui i malgrat les obvietats, gaire conscient.