Trébol, Popper i els manescals

A l’article de la setmana passada, jo esmentava Popper i recordava que el filòsof afirmava que el que caracteritza una afirmació o una predicció de caire científic i, en general, a qualsevol hipòtesi formulada amb honestedat intel·lectual és que, de manera clara, indica quins han de ser els fets o els esdeveniments que les desmenteixin. Jo he passat part de la meva vida intentant —amb un èxit del tot dubtós— explicar als estudiants de medicina la conveniència d’introduir les recomanacions de Popper a la teoria i a la pràctica de la medicina.  

He pensat més d’una vegada que els metges no han assimilat Popper, però que sí que ho han fet, en canvi, el seus companys manescals, els metges dels cavalls. Per què dic això? Perquè he tengut alguns amics i coneguts manescals que, quan parlaven, mai indicaven què havia de passar perquè els seus pronòstics quedassin desmentits.

Un d’aquest manescals fou Joan Fe, el qual, sempre que examinava un animal i feia la prescripció, advertia que “això pot tombar per bé o per malament”. La prescripció que va fer per a un ase que els amitgers de Son Prunes m’havien deixat i al qual ma mare li havia donat massa menjar —garroves, especialment— va tombar, ai!, per malament: finí.

Un altre amic, el manescal Mora, quan intentava curar alguna coixera donant fregues sempre aconsellava que no frissassis. Si tu, després d’un parell de mesos de donar fregues i de tenir el cavall en repòs, desesperat, començaves a entrenar podien passar dues coses, si el cavall no coixejava, eren les fregues que l’havien curat; si coixejava, era que no havies tengut paciència. No havies fet cas del que t’havia dit: no frissar.

Un altre amic manescal, deixeble de Philip Roth —“no cerqueu cap esperança en les meves paraules”—, quan va veure la darrera carrera que havia fet Trébol i el rècord que havia establert, va afirmar: “Si a en Trébol li fan sa feina que toca i no es romp, encara pot baixar el rècord”.

Popper es desesperaria amb els meus amics manescals.