Miquel Soler i la síndrome d'Estocolm

Estic ben segur que en el món del futbol existeix alguna patologia semblant encara pendent de descobrir.

En primer lloc, s'ha de delimitar quines són les persones habitualment afectades. Idò bé, fonamentalment són els entrenadors els més perjudicats per aquesta malaltia, tot i que els futbolistes també en són víctimes. I quins són els símptomes? Aquesta nova malaltia provoca una pèrdua considerable de la realitat de les coses, del sentit del que està bé o malament.

De fet, és habitual, quasi normal, que la pràctica totalitat dels aficionats d'un equip de futbol detectin que un determinat futbolista s'està equivocant de forma reiterada, que aquell al·lot encara no està preparat o que desplaçar aquell jugador a banda és sacrificar tota la seva qualitat. Ho veu tothom, menys el tècnic, afectat sens dubte per aquesta nova malaltia encara per descobrir.

Miquel Soler acaba d'arribar a la banqueta del Mallorca, però ja pateix aquesta síndrome. Dissabte, en acabar el partit davant el Recreativo, es mostrà orgullós de la feina dels seus futbolistes y va donar per bo el punt conquerit. Déu meu!

És cert que el Mallorca jugà amb un home menys tota la segona meitat, però el Recreativo és un equip més mort que viu, amb una crisi inmensa que el duu camí de la desaparició inminent. Soler, que alhora de ser presentat encara no mostrà cap símptoma d'aquesta estranya malaltia, digué que el Mallorca té un dels sis millors equips de Segona. I jo ho crec. En acabar el duel contra el Recre semblà ja oblidar les seves pròpies paraules i considerà positiu un mediocre empat, un miserable punt davant un onze amb descomposició. Quines coses!