La formació política d’origen català Ciutadans-Ciudadanos es presentarà al conjunt de l’Estat espanyol a les pròximes eleccions generals (probablement, a moltes comunitats de les no autònomes també ho farà a les dites autonòmiques, i a molts municipis, a les municipals). Les enquestes que s’han publicat fins ara diuen que aquesta opció política superarà molt àmpliament la d’Unión, Progreso y Democracia de na Rosa Díez, i que li traurà una quantitat considerable de vots al Partit Popular. Planament i llisa, la formació de n’Albert Rivera farà a Espanya el forat que probablement no aconseguirà fer a Catalunya.

Quan Catalunya sigui independent, Espanya es podrà reinventar. També hauria guanyat temps, si el procés català s’hagués desencadenat a finals del segle XX (quan va passar, encara que molt lluny, el primer tren). Estic convençut que hi hauria guanyat Catalunya, però també hi hauria guanyat Espanya. Com diuen destacats intel·lectuals espanyols com el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera o el sociòleg Ramón Cotarelo, Espanya necessita la sacsejada de Catalunya per tenir, ella mateixa, l’oportunitat de treure’s de sobre la classe política parasitària que hi mana des de fa tres segles, i modernitzar les estructures i les mentalitats del seu estat.

Reconec que, si Catalunya fos independent (i, encara més, si les Illes Balears tenguéssim reconegut el dret a decidir per nosaltres mateixos), tant Ciutadans com Podem em caurien considerablement més simpàtics. Ara mateix, no podem obviar el fet que Ciutadans va néixer a Catalunya no tant per modernitzar la dreta, ni per introduir-hi un partit liberal (quan, al Principat, existeix des de fa molts anys un partit liberal com Convergència Democràtica de Catalunya), sinó per frenar el catalanisme. Una part de la burgesia principatina contrària a la secessió va fer-se conscient que el Partit Popular, per dir-ho en termes fusterians, no alçava un gat per la coua, i decidiren donar-li una mica d’oxigen (o el que necessitàs) al jove i dinàmic Albert Rivera, amb l’esperança que els trauria de la situació actual. Per tant, l’origen de Ciutadans no és el d’un grup de persones que desitgen que a Espanya, país orfe de liberalisme, s’hi desenvolupi una opció liberal, europeista i moderna, sinó el d’una gent que està bàsicament preocupada per la possible emancipació nacional dels catalans.

I un altre tant podem dir de Podem-Podemos. Si Espanya s’estigués refundant, estaria molt bé que hi hagués una opció que li disputàs als socialistes l’espai de l’esquerra, que pretengués ser d’ampli abast i que trencàs d’una manera clara amb el bipartidisme que ha imperat a l’Estat espanyol al llarg de la Transició. Però pens que podem tenir la sospita que, almanco a l’origen de tot plegat, hi ha una operació d’Estat, una operació molt ben orquestrada i trenada, per mirar de frenar el procés endegat a Catalunya.

Ni el pecat original de Ciutadans ni el de Podem no existirien si Catalunya ja fos independent. Ara mateix, tot sembla indicar que Ciutadans servirà per desbancar UPyD, que ha tengut una trajectòria amb moltes més ombres que no pas llums; i que Podem farà el mateix amb Esquerra Unida (que s’ha estimat més tenir tots els ressorts controlats durant anys i panys que no intentar esdevenir la força hegemònica de les esquerres espanyoles). Així mateix, els senyals que es van emetent ens vénen a dir que Ciutadans li farà un set al PP, i que Podem farà quelcom de semblant amb el Partit Socialista. Podem concloure, per tant, que el bipartidisme, a Espanya, va camí de ser cosa del passat.

Als dos països autònoms –Catalunya i el País Basc- el sistema de partits polítics fa molt de temps que és substancialment diferent de l’espanyol (per això són autònoms!).

A nivell europeu, ha tengut molta més traça a l’hora de situar-se Ciutadans que no Podem. Els representants de la força política d’origen principatí, al Parlament europeu, s’han situat a l’Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus (ALDE), on comparteixen espai amb Convergència Democràtica de Catalunya i amb el Partit Nacionalista Basc (que va ser foragitat del Partit Popular Europeu per pressions dels populars espanyols). He dit i escrit manta vegada que Espanya necessita un partit liberal. I pens que Ciutadans té a Espanya el futur que no li acab de veure clar a Catalunya.

Podem, per la seua banda, ha anat a parar al grup europeu dels postcomunistes. Ho tenia molt complicat per intentar situar-se al Partit Socialista Europeu (els socialistes espanyols, amb tota seguretat, ho haurien impedit). I tampoc no es podia situar al grup Verds-ALE (ja se n’haurien encarregat Esquerra Republicana i Compromís pel País Valencià d’impedir-ho). Intentar-ho amb el grup liberal, tenint en compte les tendències del partit espanyol, devia caure totalment fora d’allò que era pensable.

Per poder tenir un paper bàsic en la refundació d’Espanya, aquestes dues formacions polítiques haurien de canviar radicalment (especialment en el cas de Ciutadans) les seues posicions en relació a Catalunya. Només acceptant l’exercici democràtic del dret a decidir farien creïble el seu tarannà liberal, en un cas, i d’esquerra alternativa, en l’altre.

BERNAT JOAN I MARÍ