El jorn del judici és, segons els Doctors de la Llei que pul·lulen pel Consolat de la Mar, l'inici d'una cançó romàntica, escrita, evidentment, en llengua romàntica. Com que té un ritme tan aferradís i la tonada és romàntica pels quatre costats es va espargir a l'època medieval per un territori de llengua innominada – probablement romàntica també- en la qual varen escriure entre d'altres, Ramon Llull, Ausiàs March i Bernat Metge. Si consultàssiu les fonts i els documentalistes de l'actual Govern Balear no seria gens estrany trobar que dita cançó es va congriar, per art de màgia, a l'ombra d'una escala figaralera guarnida de sobrassades, ancestre provat de l'actual banalització de l'arbre de Nadal. (Qui no hi vulgui veure semblances és perquè és un orb mal lletat)  I llavors, vist el prodigi – més meravellós que les Fonts Ufanes de Campanet - un canonge de la Seu, d'aquests de becada severa, la recollí en un llibrot i la tancà a pany i clau. Però com que els catalans de Catalunya són uns envejosos que es volen apoderar de tot – ara parlen precisament d'això, d'incorporar Espanya a Catalunya- no varen estar prou contents en haver robat la figura de Ramon Llull sinó que també robaren el cant de la Sibil·la. I no només això, manipuladors com són, la desalaren, sí, més o menys com fan en el bacallà. És a dir, la desproveïren del singular article salat que la feia única i la contaminaren d'un article – o vés a saber què és, sempre segons els documentalistes del Consolat- derivat d'un demostratiu – Illum- Vaja, d'un article de segona o de tercera categoria perquè mai per mai va arribar a ser-ho en essència. Llavors quan la varen tenir disfressada i guarnida la varen vendre com a seva – la pela és la pela- als altres indrets on es parlava la mateixa llengua innominada. En alguns llocs, mèrit tot per ser romàntica, la cançó s'ha conservada sobrevivint a Trentos, Noves Plantes i Dictadures. En altres llocs, ha fet la viu viu i ara l'han ressuscitada. Si es poguessin il·luminar les esglésies on es canta i el Google-Eye ho pogués captar, la silueta que es dibuixaria seria semblant a aquella que apareix a segons quins mapes que uns alambinats descervellats volen anomenar Països Catalans.

Al Consolat de la Mar n'estan més que fellons d'aquesta malifeta històrica i per esparadrapar  i mecrominitzar el greuge han llogat el matrimoni Pericay-Lladó (dos tècnics apolítics -llumeneres ambdós- llicenciats en filologia innominada per la perversa i manipuladora Universitat de Barcelona)  per tal que salinitzin l'ancestral cant. I per tal que els turistes venguts de fora puguin beure i sadollar-se de l'espiritualitat que supura, a proposta dels grans hotelers, li introduiran dues estrofes en castellà i dues en anglès, amb la qual cosa en Bauzá i en Gómez nedaran dins una sabonera de satisfacció perquè veuran com aquest prodigi de TIL, en versió eclesiàstica, no només els estalviarà el gran foc del cel que davallarà sinó que se sentiran cridats pel Gou Gou – que més o menys es correspon amb el veniu veniu sibil·lí- i s'asseuran tots cofois a la dreta de déu sap qui. Per altra banda, els hotelers grossos, que tanmateix no van a matines, veuran com, gràcies a la internacionalització tilera del cant, la desestacionalització tan perseguida serà un fet. Aleshores cobraran coratge i demanaran permís a en Bauzá per transformar el Palau de Congressos en una segona La Seu, que traduiran per fer més fi com La Suyo, -mai tan encertat el nom- i hi faran durant la temporada baixa com una mena de parc temàtic protoreligiós (Sibil·les, àngels, dimonis, saetas, jelouins i altres herbes). El Govern Balear, amb el vist i plau d'en Florentino, s'encarregarà de remodelar el no inaugurat Palau de Congressos i tots nosaltres, innocents, pagarem una mica molt perquè aquest prodigi es dugui a terme. I ens diran que el nostre esforç és necessari perquè així podrem menjar pa calent i beure llet d'ametla i algun torró. I tot plegat per culpa d'una cançó romàntica que els catalans ens varen robar, com  ens volen robar, si no ho han fet ja, en Llull. Per una cançó que diu ben clar que gran foc del cel davallarà i mars, fonts i rius tot cremarà. Potser com el sol del proper  maig cremarà els ineptes consolatins. Però abans haurà cremat aquest la innocentada d'aquest article. Que entrin, lectors amics, amb bon peu al dos mil quinze. I que emmudeixin els titelles que enarboren llengües romàntiques.