Autoedició

Precisament per aquest motiu, durant l'últim lustre, i fins i tot dècada, aquest tipus d'empreses han modificat determinats patrons de conducta per tal de sobreviure en un món tan elegant com salvatge. L'autoedició, així com la coedició (en la qual l'editorial comparteix despeses amb l'autor) cada vegada tenen més importància dins del sector. Autors novells com jo hem apostat per alguna d'aquestes vies després de la frustració que comporta enviar desenes de manuscrits i propostes editorials a adreces que no són més que un abocador encobert que es curullen amb les il·lusions de joves escriptors.

Farà una mica més d'un any vaig començar a escriure un poemari seriós i conscienciosament acurat. Ja llavors havia guanyat diversos premis literaris en certàmens de poesia i havia estat fins i tot ponderat en algunes pàgines webs per les meves obres. Alguna cosa em feia pensar que això d'escriure poesia no s’em donava pas malament. Així que vaig voler publicar un poemari, innocent de mi!

"No publiquem poesia". Semblava que en moltes editorials nacionals havien regalat adhesius amb aquesta maleïda frase. "No publiquem poesia"; i per més senyes algunes afegien: "no ven".

Impetuós i decidit me les vaig enginyar per realitzar un poemari que no tingués forma de poemari. La vendria com a novel·la poètica i s’anomenaria “EVA”. En posar el punt final vaig quedar molt satisfet amb el resultat. "Això és molt millor que un poemari", vaig pensar. Eren quinze capítols distribuïts de la mateixa manera. Primer una part narrada, després un poema en total consonància amb el text anterior i per finalitzar una il·lustració realitzada per la meva pròpia mà.

Ara sí, tot estava disposat per a que allò pogués per fi veure la llum. Em vaig dirigir de nou a desenes d'editorials però seguien responent pràcticament amb aquelles mateixes paraules: "No publiquem poesia". Semblava que els hi cremaven els versos, que saltaven les al·literacions, el·lipsis i hipèrboles del paper i els hi arrencaven els ulls. No volien saber res d'un escriptor novell; i molt menys si entre les pàgines del seu manuscrit podies llegir dues frases rimades.

Estava desesperat però, a la fi, després d'una llarga expectació, vaig rebre una oferta per l'obra. Era una editorial barcelonina, Ediciones Carena, que m'oferien coeditar el llibre. "Coeditar"; una paraula nova per a mi i de la qual beuria durant els mesos següents mitjançant articles, fòrums i altres mètodes cibernètics. Vaig llegir i em vaig capbussar en nombroses discussions sobre l'ètica d'aquest tipus d’actuacions per part de l'editorial, sobre les possibilitats que deixaven de veure una obra en llibreries importants i sobre tantes altres polèmiques. I després de llegir i rellegir, de veure els seus pros i contres, vaig decidir que, al cap i a la fi, era millor allò que veure l'obra marcint-se al calaix del meu escriptori; jo, que ni tinc escriptori ni mai obres a un calaix.

Em demanaven una suma considerable de diners que jo, com a advocat que no practica i educador itinerant, no tenia. Així que vaig tornar a decaure lentament, arribant a resignar-me; fins que un dia algú va esmentar una altra paraula interessant: "micromecenatge"; o “crowdfunding”. Ja llavors n’havia sentit a parlar d'aquell fenomen. Fins i tot coneixia qui havia pogut tirar un projecte endavant amb aquest mateix mètode. Així que em vaig submergir de nou en les entranyes de la xarxa per informar-me. I vaig topar com una mosca tossuda amb una infinitat de discussions i polèmiques. Semblava estar vivint un autèntic déjà vu. Comissions, impostos, despeses d'enviament ... I això era realment fructuós? Doncs després de molt divagar vaig arribar a la conclusió de que si; que ho era. En qualsevol cas (i ja era la segona vegada que arribava a aquesta conclusió) no tenia lloc més bo on engrapar-me.

Vaig començar a preparar el projecte i el vaig enviar a Verkami perquè decidissin allà si encaixava dins dels seus motlles. Encaixava. Ara tenia el temps que em fos necessari per preparar-ho tot a consciència. Vaig acabar de fer les il·lustracions rebent els consells dels integrants d'un estudi d'animació de Barcelona, grans amics meus. Després vaig fer una mica de marxandatge, com punts de llibre, samarretes o quadres; tot això amb il·lustracions del llibre. I finalment vaig realitzar un vídeo promocional.

Quan ho vaig tenir tot a punt només em va caler tornar a enviar-ho Verkami per a rebre el vist-i-plau i, en acabat, posar per fi la data i l'hora en què volia que iniciés la campanya. A partir d'aquest moment tinc quaranta dies per aconseguir els fons necessaris. Els primers dies han estat un èxit. Tot el meu cercle proper s'ha immergit en el projecte. La promoció és àrdua però no desespero. De fet, com acostumo a dir: "Si faig tot el que estigui al meu abast no em retrauré mai res; ni tan sols em queixaré ". I de moment no em puc queixar.

Javier Osorio Piñero

Enllaç de la campanya: http://vkm.is/eva

Enllaços del vídeo promocional a Youtube i Vimeo:

https://www.youtube.com/watch?v=G0Ke0tk3ZBk

https://vimeo.com/112787022