Els jueus i els catalans

Alguns dels meus escassos, però molt ben volguts lectors, saben que em toca, moltes vegades, fer el paper d'espàrring. Un espàrring que gairebé amb les mans fermades rep les nesples –en aquest cas només, afortunadament, dialèctiques– dels que sovint ens reunim a berenar o a sopar. Entre aquests tertulians que em maçolen a vegades sense gaire pietat hi figuren una serie d'amics que habiten algunes barriades de Calvià i que jo he batejat, per motius obvis, com a “hispanosaurios”. Relíquies de temps que voldria ja passats i que sembla que no ho són. Ja sabeu que l'única causa que unifica el nacionalisme espanyolista, en general, i el dels meus amics, en particular, és, a parer meu, la seva catalanofòbia. Una catalanofòbia, la darrera, que, sospit, és més fingida que real. És per exercitar-se en l'esmentada afecció que som elegit molt sovint com a ninot de fira. I jo, que m'he convertit en una mena de Gandhi ferrioler, malaveig per evitar aquests combats, però comet errors que duen a jugar un paper semblant al Toro de la Vega, perseguit cruelment per aguerrits cavallers espanyols. El darrer dels esmentats errors el vaig cometre el diumenge passat quan en transcórrer d'un sucós sopar vaig comparar, sense haver-m'ho proposat, els catalans amb els jueus.

Tot va venir perquè vaig comentar novament la tesi d'Amos Oz i de la seva filla Fania destinada a explicar la gran productivitat científica i cultural del poble jueu. Amos postula en el seu darrer llibre que el poble jueu –i la seva cultura– es caracteritza per la seva gran afecció i pràctica a la lectura en família, i no solament a la lectura, sinó a comentar en grup el que s'ha llegit i, fins i tot, a comentar els comentaris. És aquesta pràctica la que ha servit de pal de paller –argumenta Oz– de la construcció de la nacionalitat jueva. També de la seva creativitat. Fou amb aquesta envelada quan em va sortir de la boca, ai!, la comparació del poble jueu amb el poble català, que té, també, pens, un sentiment de nacionalitat derivat, en bona part, de la lectura dels llibres i articles dels seus escriptors: March, Verdaguer, Pla, Fuster, Riba, Brossa, Alcover etc. Els meus interlocutors es varen sentir ofesos perquè varen interpretar erròniament que jo, quan vaig dir que els pensadors que han configurat darrerament el nacionalisme espanyolista, pertanyen, més al terreny de la milícia i de la jurisprudència que al de la literatura, volia suposar una superioritat de la nació catalana respecte a l'espanyola.

Varen ser inútils els meus intents de dir que, com a bon darwinista, he llevat del meu vocabulari i del meu pensament les paraules millor, superior i, fins i tot, més evolucionat. Que el que intentava dir era únicament que les dues societats –l'espanyola i la catalana– havien evolucionat de manera distinta. I que evitar les conseqüències polítiques d'aquesta innegable diferenciació no seria –ni serà– en absolut, una tasca fàcil.

Els meus amics catalanofòbics amb la intenció de defensar l'honor de la seva tan preuada Espanya em digueren que pertanyien a aquesta nacionalitat poetes tan importants o més que Espriu. No varen tenir altra ocurrència que citar-me, com a exemple, mirau per on, Garcia Lorca i Machado. Jo no vaig voler desaprofitar l'avinentesa i els vaig replicar, sempre en to de pau, que Antonio i Federico –més el primer que el segon, si he de dir la veritat– són, també, dos dels meus ídols literaris. Vos promet que vaig estar temptat de dir i raonar que em semblava que la diferència entre les dues nacionalitats no reia tant en la distinta qualitat de llurs poetes –extraordinària en ambdós casos– sinó en la distinta consideració i en el tracte que la societat els atorga. I que el tracte –hagués continuat, si hagués tengut coratge que em mancà– que els que personificaven el nacionalisme espanyolista donaren –recordau– als dos poetes andalusos no es pot dir que fos realment exemplar Però vaig callar: estic cansat de què em facin blau en la lluita dialèctica.

Xesc Bujosa