cielo claro
  • Màx: 37°
  • Mín: 26°
36°

Sobrassades cap a Madrid!

He dit i he escrit més d'una vegada que la millor manera de conèixer una institució, una associació o, en general, un col·lectiu és analitzar quins són els mecanismes interns de promoció dels seus membres. Jo vaig fer, no fa molt, aquesta anàlisi pel que fa al lloc on faig feina, la Universitat, i he de confessar que les esmentades opinions fetes públiques en aquest mitjà que ara acull les meves paraules em causaren més disgusts que alegries; vaig guanyar, dit altrament, més enemics que amics. Però, no he canviat d'opinió: conèixer els mecanismes d'ascens o promoció interns ens il·lustra d'allò més sobre el que és qualsevol tipus d'associació o de societat. L'anàlisi que vaig fer respecte a la Universitat es podria fer sense gaires modificacions vers l'exèrcit, l'Església, l'empresa privada, i, fins i tot, les associacions caritatives. Com hom es promociona en el seu si? També — segur que ho heu endevinat— en el cas dels partits polítics. És d'aquest tema que tenc avui la intenció de parlar-vos. No us vull amagar que, recordant el que us he dit que em va passar en el món professional, sent una mica de recel d'utilitzar el mateix esquema per analitzar l’esmentat món dels partits polítics, on tenc alguns amics i coneguts que no m'agradaria perdre. Tenc, tanmateix, un avantatge que em dóna molta confiança i llibertat i és que cap d'aquests amics polítics té temps ni delit per llegir el que escric: no s'emprenyaran. Guillem Frontera em deia un dia, segurament per a conhortar-me, que el que dóna més llibertat a un que escriu és no tenir lectors.

En els partits polítics, com a la majoria dels altres llocs que he citat abans, una de les més importants —per ventura la que més— eines per a l'ascens i per aconseguir els rèdits que tota promoció significa és la fidelitat als superiors: que ells puguin confiar en tu per fer les feines que els fa vessa –organitzar sopars, aferrar cartells, recaptar vots– però que ajuden sempre a mantenir-los al poder. Això ha d'anar acompanyat de fer-los avinent, o, al manco, creure que no intentaràs mai substituir-los. Pel que jo conec —un poc, no gaire— que són els partits i els polítics mallorquins, pens que aquesta actitud de vassallatge és habitual a tots aquests àmbits d'administració del poder, des del municipal fins al Govern central, des de Lloret —l'elecció del municipi és, us ho assegur, del tot casual i innocent— fins a Madrid, l'elecció nominal del qual és, ara sí, obligada. I un signe patonogmònic d'aquesta manera de ser i de comportar-se que tenen els polítics mallorquins són —ho he dit en el títol— les sobrassades. Les sobrassades, vull dir, reals i/o simbòliques, que se'n duen quan van a veure a Madrid el ministre, o el subsecretari si no poden arribar a més altes esferes. Tornen dient que, gràcies a les sobrassades que fan tornar loco —els normativistes llegiu foll o boig— el capitost, aquest ha vist amb molt bon ull, comprensió i “cariño” —cit textualment— les peticions fetes. Peticions quasi mai ateses, ens diu la història. No cal ni recordar-ho.

I és que a Madrid el que està del tot establert, fermat i ben fermat, és l'anomenada cultura cortesana, formada per gent que sap fer negocis i guanyar-se les sopes en funció de la seva proximitat, real o fingida, al poder. Un poder bipartidista: Monarquia-Govern. Aquesta cultura cortesana i eminentment castellana té —no és possible amagar-ho— la seva franquícia a ca nostra i jo sempre dic que als polítics balears conservadors que aspiren algun dia poder dur sobrassades a Madrid els convé —ho fan: en realitat no cal que els ho recomani— entrenar-se duent-les al Consolat de Mar, o als seus environs.

Pens que la pregunta que ha sorgit aquests dies es pot formular dient a veure si és ara el moment de canviar no només de rei, sinó, també, de cultura política. De minvar –fer-la fora del tot em sembla impossible– l'anomenada cultura cortesana, tan pròpia d'Espanya i de la seva capital.

Xesc Bujosa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rafa!!!, fa mes de 8 anys

Nadal llora con el himno de España. Roland Garros…: http://youtu.be/p9mrb-G2zaU

Valoració:1menosmas
Per t, fa mes de 8 anys

La custura sucursalista està molt arrelada aquí. La síndrome d'Estocolm seria una altra matèria objecte d'estudi.

Valoració:3menosmas
Per Ropit, fa mes de 8 anys

Tenc un ex alumne meu que va muntar a Madrid el "Restaurante Mallorquín", i va haver-hi un menjar que va acabar per llevar de la carta perquè els "madriletas", quan el tastàven, quasi li fotien pel cap: ¡"El frito mallorquín"!

Valoració:5menosmas
Per sobrassades de porc negre, fa mes de 8 anys

Els madrilenys es veuen assaciats amb les sobrassades?

Valoració:5menosmas
Per ALM, fa mes de 8 anys

Canviar de rei ja és prou complicat per voler canviar, al mateix temps altres coses. Potser segons el tarannà del nou monarca, i a poc a poc, poquem veure canvis en la vida política, canvis que esperem que siguin per a bé. De moment, paciència i molta paciència.

Valoració:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente