Si provau de fullejar la segona edició de l'obra 'Dialectología Española', de n'Alonso Zamora, publicada per l'editorial Credos, de Madrid, que repassa damunt-damunt les diferències que hi ha entre els dialectes de l'espanyol, tant els de la Península com els de Sudamèrica, podreu divertir-vos de valent una estona afigurant-vos com haurien de redactar i llegir el castellà en els informatius de cada regió hispanoparlant si al partit nacionalista espanyol que du idea de fer-los en salat en el seu canal de propaganda política a les Balears li pegàs la mateixa quimera amb el castellà d'aquelles regions.
Si, posem per cas, pegam una ullada a la part del llibre referida a l'andalús, hi podem trobar exemples com aquests, agafats damunt-damunt:
A la plana 302 de, hi llegim, sobre el dialecte andalús, que 'el ceceo se extiende por casi todo el sur de Andalucía, desde la frontera de Portugal hasta Almería. (…) Avanza hacia el norte considerablemente en las provincias de Sevilla y Granada.' Au idò, informatius en ceceo al Canal Sur!
El castellà estàndard només té cinc vocals. En canvi, llegim a la plana 290 del mateix llibre que 'en andaluz tenemos por lo menos ocho vocales'. Explica que, a diferència del castellà estàndard, que forma el plural normalment afegint una -s al singular, en castellà andalús 'se comporta cerrando las vocales en el singular y abriéndolas en el plural'. Au idò, plurals sense -s i obrint les vocals en els i informatius de Canal Sur!
A la plana 296 explica que, a diferència amb l'espanyol estàndard, que no pronuncia mai les h, en canvi en andalús sí que pronuncien amb el mateix so que fan en anglès i en alemany les h- inicials de paraula que en llatí comencen per f-: humo, hambre, higuera, humo, hilo, hijo i una infinitat més. Au idò, a pronunciar les h en els informatius de Canal Sur!
A la plana 313, hi llegim que 'la igualación de -l y -r implosivas es fenómeno muy frecuente en andaluz (...) la creencia común y generalizada es la divulgada por el teatro y la literatura andalucistas: la que refleja el dicho del maestro andaluz: “Niño: zordao, barcón y mardita zea tu arma ze escriben con ele”.' Au idò, a confondre les -l i les -r implosives en els informatius del Canal Sur!
El llibre continua amb un enfilall d'altres apartats referits a fenòmens de pronunciació com 'PÉRDIDA DE CONSONANTES', 'CONSONATES FINALES', 'ASPIRACIÓN DE LA -S INTEROR', 'OTRAS CONSONANTES', 'NASALIZACIÓN', 'GRUPOS CULTOS' O 'GRUPOS INICIALES'.
L'apartat que més crida l'atenció és el de 'LÉXICO'. Al castellà estàndard ‘ataúd’, li correspon ‘ataute’ en modalitat andalusa. Com, en lloc d‘atreverse’, correspon ‘aterminarse’. Equivalent al castellà estàndard ‘último’, hi ha ‘cabero’ en modalitat andalusa. A ‘certeza’, correspon ‘certenidad’. A ‘día de fiesta’, 'disanto’. En modalitat andalusa diuen ‘entenzón’ en lloc de ‘pelea’, com diuen en castellà estàndard. Diuen ‘manque’ en lloc de l'estàndard ‘aunque’. Diuen ‘paulilla’ en lloc de ‘polilla’. ‘Alcarcil’ en lloc de ‘alcachofa’. ‘Aljofifa’ en lloc de ‘bayeta’. ‘Esmorecerse’ per ‘desmayarse’. ‘Bardomera’ per ‘suciedad’. I així una infinitat de més exemples. En modalitat andalusa, ‘la costumbre’ i ‘la sartén', que són femenines en castellà estàndard, són masculins: 'el costumbre’ i ‘el sartén’. En andalús, tan freqüent és dir ‘ustedes hacen’ com ‘ustedes hacéis’, forma que no admet l’estàndard espanyol. En modalitat andalusa, s'usa ‘oí de cantar’ per ‘oí cantar’ i, igualment, 'comencé de limpiar’, ‘vi de venir’. I conserven la conjugació medieval ‘leíba’, ‘traíba’, ‘oíba’, ‘creíba’, eliminades de l’estàndard castellà, com passa amb els futurs ‘jadré’ (per ‘haré’), ‘cadré’ (per ‘caeré’), ‘consigré’ (per ‘conseguiré’), ‘abrío’ (per ‘abierto’), ‘escribío’ (‘escrito’), ‘ponío’ (per ‘puesto’), ‘morío’ (per ‘muerto’).
Supòs que hi deu haver formes andaluses d'aquestes que surten a l'obra 'Dialectología española' que es van perdent per influència del castellà estàndard, sobretot entre el jovent i a les capitals més que als pobles i entre la gent amb estudis més que entre la gent que no en té. Però reparau com, en aquest cas, la dreta nacionalista espanyola no finança 'círculos' ni 'fundaciones' que se n'escandalitzin gens. Ni es passen pel carabassot reclamar que entaferrin aquestes formes dialectals en els informatius del Canal Sur en lloc del castellà estàndard. (Com tampoc sentireu remugar, per cert, cap 'círculo' ni 'fundación' cap per la infinitat de castellanismes que s'han introduït en el català, tant en l'insular com en el continental). Tractant-se del castellà, troben la cosa més natural del món que la parla popular es vagi adaptant a l'estàndard. En canvi, tractant-se de la llengua perseguida per l'Estat, la nostra, troben escandalós que tenguem cap model estàndard, ni parlat ni escrit en comú, com tenen totes les llengües modernes d'Europa, que ens permeti tenir una presència digna a les escoles i als mitjans de comunicació. Allò que troben bo per a ells, ho troben dolent per a nosaltres. Amb això ells mateixos demostren que no volen res pus més que la nostra dissolució lingüística, cultural i política dins Castella.
Per això, no hem de caure en la seva trampa de discutir si salat o si literari. No. Els hem de fer rebotar la pilota cap al seu terreny, dur-los la polèmica, el merder i la guerra dins 'lo seu' i exigir-los que prediquin amb l'exemple: què esperau a exigir informatius en modalitat andalusa al Canal Sur, senyors de la dreta nacionalista espanyola? Defensau 'lo andalús'? #defensauloandalús?#
@ Vilipendiado, amb tots els meus respectes, pens que en Jordi Caldentey pot comparar --i ho fa citant un manual de dialectologia-- la situació de la llengua a Andalusia amb la de Mallorca. I clar que s'han de defensar les parles de cada indret --de Mallorca, d'Andalusia, de València, de l'Argentina, de Girona-- però no ha de ser amb la intenció de fragmentar, de dret o de fet, la llengua (catalana o castellana). El que retreu en Caldentey és que els gonelles afirmen que defensen el mallorquí, però fan servir un castellà estàndard, culte, literari i monolític, però no els ha passat mai pel cap defensar l'ús de les modalitats del castellà. Perquè, seguint el seu raonament, si el castellà també és llengua pròpia de les Illes Balears, i la varietat del castellà més parlada a les Balears és l'Andalús --els originaris d'Andalusia es deuen acostar a les cent mil persones, comptant els seus descendents--, amb coherència haurien de defensar l'ensenyament de les varietats andaluses a les Illes Balears. Una cosa que no faran mai de mai, perquè la seva llengua, la de veres, la seva llengua nacional, és el castellà estàndard espanyol. En Jordi Caldentey, i jo mateix, només tractam de treure a rotlo les estratègies, i les contradiccions dels gonelles, però ho feim amb un respecte absolut pel poble andalús. Un poble que, si vol, té dret a veure reconeguda la seva identitat i a dignificar la seva parla.
Personalment, pens que els secessionistes andalusos, o els que propugnen una ortografia andalusa, s'equivoquen; em pareixen molt més acertats els posicionaments que fa, des d'una perspectiva andalusista, el professor de la Universitat de Jaén Ventura Salazar (per exemple, a La unidad desde la diversidad http://www.andalucia.cc/adarve/Salazar.htm).
Només era això.