Més forques i més forcades

Ho dic d'entrada perquè no hi hagi malentesos. La forca, la forca pagesa, símbol també de 'lo nostro', serveix, si és de ferro, per escurar les estables i les solls. Dit clarament i sense embuts, per treure'n la merda. I aquesta operació es fa a força de forcades. És cert, també, que quan els excrements dels animals s'han solidificat a força de conviure-hi acaben fet una mena de trespol on la solució més fàcil, que no la més efectiva, és tirar-hi sostres de palla al damunt. Mesura aquesta pseudo profilàctica car en desapareix, per uns moments, la mala olor i el verrim, l'estança adquireix unes tonalitats d'endreçada, però, com aquell qui diu arrufant el nas, el nivell d'immundícia puja, com puja també l'índex de cohabitació amistosa amb aquesta ferum.

Convé, ni que sigui de tant en tant, escurar bé les estables i les solls. I no hi ha altre remei: arromangar-se els pantalons, calçar-se unes bones botes i, forcada ve forcada va, arribar a treure un poc de llustre al trespol original.

I també és saludable que de tant en tant algú ens remogui el corcó i ens mostri l'evidència. Talment com fa na Teresa Forcades, la monja benedictina. No perquè cregui que ella és la llum vertadera – estic segur que ella tampoc no s'ho creu- sinó perquè a vegades convé saber bé el terreny que trepitjam, que ens adonem de la ferum que desprèn la solera on estam còmodament aposentats. I que en siguem crítics i estiguem disposats a, de tant en tant, col·laborar amb mitja dotzena generosa de forcades.

Per a mostra un botó. Tots hem hagut de menjar aquests dies Canal de Panamà. Bé, resulta, encara que no ho expliquin gaire, que l'Estat espanyol, partícip majoritari del CESCE (Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación) ha atorgat, mitjançant aquest organisme un aval públic de 160 milions d'euros a l'empresa que construeix l'ampliació del Canal de Panamà. Sembla que el ball de números no està gaire clar. Perquè mentre uns parlen dels 200 milions de dòlars, d'altres, entre unes coses i altres, eleven la xifra a 400 milions. Comptat i debatut, si la cosa surt bé qui farà el negoci serà Sacyr i les altres empreses agrupades que tenen la concessió de dur a terme aquesta obra. Si la cosa no surt bé, a qui li volaran aquesta milionada d'euros serà a l'Estat Espanyol. Amb poques paraules, un poc del meu i un poc del seu, amic lector. Com poden suposar, l'operació s'ha fet des de la més estricta legalitat. No en faltaria d'altra. Si hagués estat necessari haurien canviat la legalitat perquè s'ajustàs a les exigències de Sacyr. (Convendria recordar que aquest conglomerat d'empreses va presentar l'oferta més a la baixa, temeràriament a la baixa i, com saben, es va plantar i va començar a parlar de sobrecostos. Música massa coneguda quan es tracta d'obra pública. Per aquí també en tenim bones partitures) Ja sabem qui té les paelles pels mànecs.

Aquest fet contrasta amb la sagnia que suposa aparcar a Son Espases, a l'hospital. Vull dir la despietat amb què els poders públics tracten els seus administrats. La cosa és més que d'escàndol. Son Espases és una obra pública que hem pagat entre tots, inclòs el 3% famós de què parlava en Pasqual Maragall. Ara resulta que el pàrquing públic és un vedat privat d'una concessionària. Gairebé no et pots acostar a deixar un simple informe sinó passes per caixa. Les dades són aborronadores. No cal minimitzar-les amb el preu a tant el minut. La realitat és molt més crua. Si tu vas acompanyar a un malalt que ha de ser sotmès a una prova ambulatòria i hi vas a les 8 del matí i en surts a les 3 del migdia l'atracament a cara descoberta, altrament dit el preu pel servei públic, és d'uns 12 euros. Les xifres són ben evidents, canten, amb les partitures de sempre, ben a les clares. I en molts de casos no hi ha alternatives possibles. On van els nostres diners? Per a què serveixen? Ni tan sols aquest consol tenim. Tampoc, si va a dir ver, no ho necessit saber. Com em puc fiar de qui ha fet un culte sacrosant de la mentida? Potser, caldrà pegar quatre forcades i no deixar que la merda es confongui amb el trespol. Tendrien barra de dir-nos que donem gràcies que ens deixen trepitjar un bon enrajolat.

Rafel Crespí i Ramis.