Ucraïna, entre la Unió Europea i Rússia

TW
5

Ucraïna ha estat notícia durant aquests darrers mesos, a causa de la convulsió social que ha acabat amb la presidència de Víctor Ianúkovitx i ha desencadenat un canvi, ben previsible, en el futur d’aquesta república. El futur, emperò, encara es presenta incert. I només unes eleccions realment lliures i democràtiques (no com les últimes i sospitoses, que portaren Ianúkovitx al poder) podrà aclarir una mica les negres nuvolades.

En produir-se la desintegració de la Unió Soviètica, Ucraïna va ser el país amb una societat que va canviar més ràpidament de parer sobre la qüestió de la independència. L’any 1990, en un referèndum, més del 70% dels ucraïnesos votaren per continuar dins la Unió Soviètica. I a l’any següent més d’un 70% d’aquests mateixos ucraïnesos votaren per la independència del país. Recordem que la pertinença a la Unió Soviètica s’assentava sobre més de setanta anys de tradició política, esquitxada de tragèdies, especialment al principi. Amb l’Holomodor (la Gran fam), provocada en bona part de manera voluntària pels mandataris de Moscou, varen perdre la vida devers deu milions de persones, que aviat s’és dit. I s’hi albirava una voluntat de neteja ètnica, en aquell suplici col·lectiu: es tractava de limitar tant com fos possible la població ucraïnesa per així poder assegurar el domini rus dins la Unió Soviètica en el seu conjunt, però també dins nacions com Ucraïna en particular.

Un canvi tan meteòric, evidentment, no podia ser gaire profund. I Ucraïna s’ha debatut, des de la seua independència nacional, entre la tutela russa i la voluntat d’una part important de la societat (segurament majoritària) de fer part del projecte europeu. La passada revolta, precisament, ha estat desencadenada per la voluntat de bona part de la societat ucraïnesa (un referèndum ens diria si és majoritària o no) d’algun dia arribar a formar part de la Unió Europea. Mentrestant, hi ha un percentatge important de la població, situada majoritàriament a la regió del Transniedster, que prefereix un acostament a Rússia, seguint la tradició de determinades elits del país. Certament, en aquesta àrea, els russòfons són majoria. I, en el conjunt de tot Ucraïna, formen devers un 30% de la població.

El final de la revolta s’ha desencadenat, com sol ocórrer en aquests casos, de manera precipitada. En veure’s incapaç de controlar la situació, Víctor Ianúkovitx ha usat un helicòpter per sortir pitant del palau presidencial. Immediatament, la Rada Suprema, el parlament d’Ucraïna, s’ha reposicionat més de pressa que corrent i ha escollit el seu president, Aleksandr Turtxínov, com a president del país. Aquest polític de quaranta-nou anys ha estat durant molt de temps la mà dreta de Iúlia Timoixenko, opositora de Iaunúkovitx, empresonada per aquest quan suposadament li va guanyar les eleccions. Ja hem pogut veure una demacrada Iúlia Timoixenko, alliberada de la presó, en cadira de rodes, amb rostre demacrat, adreçant-se a la gent concentrada a la plaça Maidan (Independència). I el proper mes de maig toca que hi hagi unes eleccions que acabin d’aclarir la situació. Això, suposant que Rússia no mogui fitxa i es munti algun terrabastall semblant al que va patir, en el seu moment, la petita república de Geòrgia.

Ucraïna és un país amb una profunda divisió nacional. Els dos principals partits són La Unió Panucraïnesa « Pàtria », fundada per Ivan Lazárov, de la qual forma part Aleksandr Turtxínov, nacionalista i partidària de l’acostament a la Unió Europea i de la separació, tant com sigui possible, de Rússia, i el Partit de les Regions, integrat majoritàriament per russòfons, i liderat fins ara per Víctor Ianukóvitx (se li ha acabat el lideratge, emperò, perquè els seus el consideren un tou i un traïdor).

El gran repte del govern que surti de les eleccions serà com aconseguir la unitat dins Ucraïna, com aconseguir la unitat civil dels ucraïnesos. Resulta, a hores d’ara, molt difícil de fer compatibles els dos sentiments identitaris majoritaris (dividits gairebé al cinquanta per cent), i trobar una sortida a dos projectes tan diferents com el que representen els partits de Iúlia Timoixenko i Víctor Ianúkovitx. Ells ho varen intentar, en el seu moment, o varen fer el paripè intentant fer veure que ho intentaven, però no se’n varen sortir. Ara correspondrà als governants que siguin elegits democràticament de trobar les vies per treballar pels mateixos objectius però, alhora, mantenir la unitat civil dels ucraïnesos.

Vist des de fora, sembla més compatible amb aquesta voluntat un projecte de tipus europeista. Perquè la meitat d’Ucraïna que es vol vincular a Europa i que pretén construir una democràcia liberal no es resignarà a reenfortir els lligams amb Rússia i a mantenir un model que troben que ja els ha quedat obsolet. Però s’haurà de veure la capacitat que tendran els ucraïnesos de la Unió d’integrar els russòfons que vulguin compartir amb ells la construcció d’una Ucraïna independent.

BERNAT JOAN I MARÍ