Insistir que les coses no van bé sembla ja una obvietat i ningú ja no s’immuta davant una afirmació d’aquestes característiques. Aquí, a les Illes Balears, sembla que el desastre encara ens afecta menys precisament perquè volem pensar que vivim en un vermell d’ou i que, com en temps dels nostres padrins, ens creiem el centre del món. Tot això amb la justificació que les coses no ens van tan malament com als altres i que tot podria anar a pitjor. Per això molts pensen que no val la pena cridar el mal temps, no fos que la cosa empitjori.
De forma gradual ens hem anat adaptant a aquest estat nou de pobreses i misèries col·lectives, i molts ho han acabat acceptant com l’estat normal del món, marcat per les desigualtats, les injustícies i les malifetes de les classes dirigents. La fam és molt més a prop d’allò que volem pensar i ens fa por pensar-hi, raonar-ne les causes i pensar solucions. La por fa que, en gran part, optem per donar cabuda als fems, a la porqueria i a les misèries humanes i estructurals que embruten el paisatge de la vida. La salud pública està afectada com mai per miasmes socials i per epidèmies i pestes noves que maten l’estat d’ànim i enrareixen la vida quotidiana.
Tot allò que hem vist i sentit aquest cap de setmana al voltant de l’antic col·legi de les escoles cristianes diu molt poc a favor de la nostra societat, reflecteix l’estat de gravetat de la classe dirigent i qüestiona profundament el futur. Servidor es va dedicar aquest cap de setmana a fer memòria i a recordar aquell cap de setmana d’octubre de 1997 en el qual la societat hispànica vivia a la inòpia i no admetia la mirada crítica sobre aquelles reials noces que se celebraven a Barcelona. Els que es manifestaven pels carrers pròxims a la Seu de Barcelona eren molt més que els que ho feren dissabte davant els jutjats de Palma. La societat de 1997 no era més sana ni més lúcida ni més profunda que l’actual, però conservava un actiu de dignitat i de compromís que s’ha exhaurit. La situació és inquietant i per això necessitam fum. Molt de fum. Quan l’espectacle és mediocre l’escenari s’ha d’omplir de boira artificial, i ens estam acostumant a aquesta casta d’estratègies. Però no sabem com rompre aquestes inèrcies perverses que ens roben el temps i les energies per fer un món més crític i individus més autònoms i lliures. Gallardon escampa boira a Madrid. Wert té el do de corrompre el medi ambient cultural i educatiu amb fum i fems. Tot mentre els de baix no necessitem aquesta casta de contraprestacions per sobreviure. Allò que demanen és una pausa, una taula i una feina. Exigeixen dignitat i una oportunitat que no arriba.
Pere Fullana, historiador
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Allò que més necessitam és dignitat. Tothom en sol tenir, però en general, en aquest país nostre, en grau insuficient. Si els mallorquins tenguéssim prou dignitat i més amor propi, no permetríem que els forasters i mallorquins renegats o ignorants que ignoren que ho són ens fecin l'abús com ens el fan, en la qüestió de la llengua i de la cultura, ni que els polítics i els patrons ens enganyin una i altra i altra vegada sense reaccionar.
A Antoni. No són conjuncions, són pronoms relatius. "insistir en què les coses", corregit "insistir on les coses" "la justificació de què les coses", corregit "la justificació on les coses" Els pronoms relatius en mallorquí són: que, qui, on.
@Antoni No. Lo que no parece nada difícil es que un tipo se saque una carrera de letras escribiendo como el culo. Una pena.
¿El corrector d'aquest diari aprendrà mai que la conjunció que no pot dur accent perquè és àtona i que tampoc no admet preposició davant? "insistir en què les coses" hauria de ser:" insistir que les coses" i "la justificació de què les coses" hauria de ser: "la justificació que les coses" No és gaire difícil!