Sumen tres o quatre dotzenes –pel cap prim– els articles que he pogut llegir, els darrers dies, sobre l'anomenada qüestió catalana. I no crec que baixin de mil els que s'han publicat en els diversos diaris nacionals o provincials. La majoria dels que jo he llegit estan escrits des del punt de vista de la política, de la sociologia, de l’economia, de la història, de l'heràldica, de la semiòtica. N'hi ha d’escrits, fins i tot, des de la metafísica i, més concretament, de la branca que és diu ontologia. Són, aquests darrers, –ja ho vaig apuntar en un article anterior– els que es dediquen a discutir l'existència, o no, d'entitats com és ara Espanya, Catalunya, Països Catalans o Hispanitat. De cap de les esmentades disciplines en som un expert. Una miqueta més em tocaria ser-ho de la ciència que estudia les lleis de la natura i és precisament des d'aquesta òptica –escrits des d’aquesta òptica –que no he trobat gairebé cap article. Podria ser el forat que aprofitàs per a l'article d'avui? Ho intentaré. M'agradaria aclarir dues coses abans d'entrar en el tema. La primera és que els naturalistes evolucionistes, fidels a la doctrina darwinista, evitam, a l'hora de reflexionar sobre les lleis de la natura, fer judicis morals sobre aquestes lleis o mostrar les nostres La segona és que tractam amb la mateixa simpatia un cocodril que una papallona. Aquests són els supòsits –pacifistes, com sempre– amb què m'agradaria escriure avui sobre el conflicte català. D’acord?
Idò, el primer que hauríem de convenir, per al nostre propòsit, és considerar Espanya com un nínxol ecològic –anava a dir una gàbia, però algú podria irritar-se i ja sabeu que aquesta no és mai la meva intenció– on viuen diverses espècies d'animals, a vegades amb bona harmonia i altres amb menys. Hauríem d'equiparar aquestes espècies als polítics. No hi ha d’haver gaires dubtes a l'hora de saber que l'espècie de polítics més ben adaptats al nínxol ecològic que conforma l'Espanya actual són els polítics del PP. Ells han obtengut legítimament més vots que ningú, la qual cosa vol dir que han sabut presentar un programa atractiu i convincent i que representen uns valors amb els quals la majoria de la gent –els votants– s'identifica. No crec que valgui la pena especificar quin és aquest programa i quins són aquests valors: els lectors d'aquest diari digital els coneixen suficientment. Tampoc no crec que la meva voluntat de neutralitat es veiés alterada, ni crec que cap dels meus lectors se sentís ofès si, per a simplificar, igualàs els polítics del PP amb els aucells que figuren a les seves banderes –si no han estat prohibides per la Llei de símbols– i que són, ja ho sabeu, les gavines. La seva ambició és la mateixa de totes les espècies: sobreviure i multiplicar-se. I són els vots aconseguits els que autoritzen i fan bo el seu instint conservador. Fins ara no hi ha cap problema: qui guanya mana.
La qüestió sorgeix quan, en una part més o menys gran del nínxol o de la gàbia general, hi viuen uns altres aucells –uns altres polítics– que tenen un altre programa i uns altres valors i que, a més, s'han convertit, gràcies als vots dels pobladors del subnínxol, en espècies dominants en detriment de les gavines. Molestaria a algun del meus lectors si anomenàs el nínxol específic, o subnínxol, Catalunya i si equiparàs els aucells de l'espècie que hi domina amb les àguiles coabarrades, en certa manera competidores de les gavines? Reparau que he dit coabarrades i no quadribarrades. Les àguiles coabarrades són aucells que es diferencien prou de les gavines, entre altres coses per la manera de piular, per la manera, dit altrament i seguint amb l'analogia pactada, de parlar. El conflicte està servit: les gavines volen ser també espècie dominant en el subninxol català, però el seu programa i els seus valors no aconsegueixen els vots necessaris. Els vots van a parar a les àguiles coabarrades, al seu programa i als seus valors.
Com s’ha de resoldre el conflicte? Des del punt de vista de la ciència natural hi pot haver varies solucions. La més senzilla és subdividir la gàbia o el territori general i que les gavines i les àguiles coabarrades organitzin allà on són dominants la convivència de la manera que trobin més adient per a defensar els seus interessos i valors. És, ja ho sabeu, la manera de pensar que es diu sobiranista i/o independentista. L'altra solució és la hibridació. Aconseguir a base d'amor i sexe criar aucells que siguin al mateix temps àguiles i gavines. Els naturalistes saben, tanmateix, com ho és, de difícil, aconseguir animals híbrids i que els resultats de la hibridació, llevat del cas del mul, són prou decebedors. Els híbrids tenen poca viabilitat. I si no poden aconseguir ni la separació ni la hibridació, quin camí queda? La llei natural és clara en aquest aspecte: la lluita, “l'struggle for life”. He consultat a un amic ornitòleg –en Joan Mayol– i li he demanat, encara que intuesc que ell se sent més àguila que gavina, si podia oblidar el seus sentiments i si, també des de la neutralitat, podria fer un pronòstic de com acabarà la disputa. En Joan m'ha dit que guanyarà l'espècie que posi més ous. M'és indispensable aclarir que en Joan em va dir exactament: l'espècie que posi més ous, no la que hi posi més ous. La diferència és substancial. La primera activitat és de caire femení i civil. La segona és més viril i militarista.
Xesc Bujosa.
21 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Verderol Es comentari de ses dues clases d'ous es per aclarir a cervellets com es teu Es càtedro encara que hagui fet una esllavisada,crec que te part de rao ja que quant xerra de gavinas o coabarrades no pense amb aucells pero si amb personas , per lo que es correcte posar ous Lo de esllavisada i defensar es catedro , no ho prengueu per costum
Verderol Es pes des teu cervell igual que es des teu nom, i tant es si ets peix com aucell
Resulta molt alliçonador veure com son de demócrates i respectuosos amb les opinions dels altres els fatxes que entren aquí a capgirar el sentit del marcador. De fer-ho amb un ratolí a fer-ho amb quelcom més contundent hi ha mitja passa.
Alixendri, vaja un nom que has triat. Ens has de dir amb quin idioma escrius, encara no ens ho has dit. Gràcies per l'aclaració que li fas al Antonio, no ens haviem donat compte de que el Sr. Bujosa parlava de dos tipus d'ous. Ets mes curt que una màniga de guarda-pits. L'article, D. Francesc, molt bó, un dels millors que record.
Jas! Ara, de cop i resposta, l'hemoglobina ha tornat clorofil·la. Una mutació (transsubstanciació?) com si les gavines haguessin estat sobrepujades per les àguiles coabarrades.
De tota manera, aplicar el darwinisme a aquestes qüestions no ho trob adequat, per una raó fonamental: en tractar-se de persones humanes la mutabilitat existeix. Vénc a dir que les "gavines", volent dir els espanyols, i les "àguiles coabarrades". els mallorquins i els catalans en general, és una imatge no vàlida. M'explicaré. Moltíssims dels espanyols que han immigrat als Països Catalans, en aquest cas a Mallorca, s'han integrat. Moltíssims per no dir la gran majoria. Recorrent a una imatge, podrìem dir que varen esser gavines i ara són àguiles coabarrades. Han tornat mallorquins sòlids, i no en parlem els seus fills. No vos faré una llista de gent nostra que té llinatges castellans (o romanesos, o txecs, o croats, o portuguesos, o alemanys...). Jo en tenc una mala fi, d'aquests qui, havent estat gavines (o no havent-ho estat mai, perquè la gent de bona voluntat pot esser de qualsevol paía)i venint-ne de casta, ara són mallorquiníssims, independentistes i que no hi consenten que ningú els anomeni espanyols. I, ei, que també en sé casos inversos: mallorquins provinents del repoblament medieval que ara són unes gavines carronyaires. Allò que en solem dir renegats. Un amic meu, independentista molt actiu de tota la vida és Castellanos de llinatge. Un avantpassat seu, militar espanyol, fou enviat a Catalunya perquè reprimís el nostre país: allò que els espanyols en diuen (salir el tiro por la culata a España). Jo mateix, carregat de cognoms ben catalans (Vila, Veny, Mas, Binimelis, Mascaró, etc.) tenc, dins el segle XVIII i a la profunda pagesia de Mallorca, un avantpassat de llinatge De Haro, i ben content i orgullós que n'estic. Ara, espanyolalla gonellista angoixada (pro pane lucrando; els dos euros de què parlàvem i que és segur que veuen perillar, donada la seva ineficàcia)) ja poden esser partits a vomitar manetes vermelles, ja que no servieixen per a altra cosa. P.S.: ara faig classes de català a un policia "nacional" que em va demanar, temps enrere, que no li parlàs en altra llengua que en català: és un bell exemplar d'àguila coabarrada.
L'espanyolalla que sol venir a escainar dins aquest fòrum ("ja, ja, ja", "los mallorquines no os queremos en nuestra isla", així, dit en plural majestàtic", "catalanufos", nazis", "pancatetos",etc.) han acabat els alens. Ara ja no poden treure pus partit de la seva ignorància i de la seva curtor, i s'han de limitar a posar punts negatius. Bon senyal. El que m'agradaria sebre és si, per posar punts negatius, o vermells, també els paguen dos euros.
Crec que una de les principals tasques de la Fundación Jaime III és embullar aquest digital. En Fuente Rosellón i en Javier Perigort, Perigall o no sé qué, no deuen tenir altres feines.
Que passa avui aquí? No és normal que tots els comentaris siguin puntuats en negatiu. Es veu que s'han girat contra aquesta pàgina una partida de catalanòfobs radicals, i han fet clic una i altra vegada sobre les manetes vermelles fins a anul·lar i sobrepassar els punts favorables. Seria convenient canviar el sistema: haurien d'apareixer els punts positius i els negatius per separat, i no que uns restassin els altres. Així sabriem quants són els que han han puntuat a favor i quants en contra.
Ha, ha, ha... Molt bo l'article. Genial! Vists els vots negatius de les gavines, tot un èxit. Per cert, les gavines són ben semblants a les rates en molts d'aspectes.