Em va alegrar enormement un comentari al nostre article de la setmana passada que precisava els resultats de les entitats anticatalanistes i combatives i qüestionava el punt de vista de l’articulista. Era un comentari d’aquells que servidor voldria llegir sovint, perquè aportava idees i se sumava a un debat amb la coherència que hom espera dels que baixen a l’arena a combatre. Insistesc que m’agradà per molts motius, però també perquè m’ha fet esser especialment autocrític i a tornar llegir allò que havia escrit i a revisar, si era necessari, allò que havia manifestat. Entenc que el nostre argument podia ser interpretat de moltes maneres, però la nostra intenció era una i clara.
Portam prop de dos segles de recuperació de la cultura i la llengua catalanes, durant aquest llarg trajecte hi constatam una permanent compareixença d’entitats i individus que ha combatut la llengua de Ramon Llull. És una constatació que, durant els darrers trenta anys, ha augmentat encara proporcionalment, una presència que només ha servit per consolidar els corrents acadèmics, cívics, culturals i polítics al voltant de la unitat de la llengua i de la cultura catalanes. Aquestes entitats i propostes gonelles han estat subvencionades i promogudes per dividir i perpetuar la confusió i la ignorància del país, sobretot aquells elements més fràgils i més inconsistents, tant des del punt de vista cultural com psicològic.
Mai no defensaré la necessitat de disposar de dimonis per justificar l’existència dels deus, mai no he imaginat un paisatge cultural en el qual la cugula sigui imprescindible per fer créixer el blat. Les plantes invasores poden fer algun microservei a l’ecosistema, però millor si no existeixen, millor si se controlen, millor si arribam a la conclusió que s’ha de tenir cura del bosc d’una altra manera. Lamentablement ens hem acostumat a conviure amb individus i col·lectius promoguts per les estructures de poder i amb la finalitat de mantenir el dubte i la por als pusil·lànimes. Sabem, tanmateix, que aquestes entitats i aquestes iniciatives, a les quals ens referim, fan mal a curt termini però estan destinades sempre a fracassar, almenys a mitjà termini. Però es regeneren i apareixen permanentment en el paisatge cultural i polític, perquè tenen vocació, com els cucs, a menjar-se les arrels de les plantes que donen bons fruits.
Pere Fullana, historiador
Sa cultura balear no es catalana