Per a desgràcia de la ciutadania, la cosa política continua a la deriva, sense treure cara, sense manifestar cap millora en la seva gravetat. Cadascú és ben lliure de manifestar les seves idees i d’associar-se amb aquells que millor el poden acompanyar en la seves lluites i quimeres, però em sembla que en aquest país sense patriotes suficients en qualsevol moviment social es dóna la impressió que puja més la corda que el bou.
A parer de molts, els llogaters del Consolat de la Mar estan promovent entitats anticatalanistes, totes dissenyades amb el mateix perfil i pensades exclusivament per dividir. Potser és una percepció excessivament atrevida, perquè podria ser que els protagonistes i militants d’aquestes plataformes tampoc no acabin d’entendre el perquè de tot plegat. Allò que està clar és que aquestes associacions tenen uns reconeixements i uns suports ben legítims, gaudeixen d’un protagonisme mediàtic molt per sobre del que fins ara es mereixen perquè no es coneix més que la seva primera escenificació pública o les primeres passes de la seva aventura, però encara ni han fet res ni s’espera que facin gaire més que allò que ja han fet.
La història d’aquestes associacions està per fer, del seu tarannà n’hem vistes néixer moltíssimes durant els darrers trenta anys i en coneixem els resultats. Formam part d’una societat amb individus valuosos, però sense visió ni sense capacitat cohesionadora, una societat que estimula més la sega que la sembra, que fomenta més la resta que la suma. Ha estat històricament així i continuam reproduint allò mateix que molts consideram que és una de les nostres principals debilitats com a col·lectiu. Exceptuant la lluita dels docents i els cursos accelerats de política que s’estan fent entorn de l’escola, la resta de les Illes sembla una terra abandonada i en estat d’hibernació. Fins ara podíem atribuir bona part de la responsabilitat a l’administració pública, però fins i tot aquest temps de culpabilitzar les institucions ja ha finit. La política del passat ha mort, el model de dinamització política i cívica actual ja no depèn dels partits ni dels sindicats ni de les organitzacions tradicionals. Fa temps que aquestes entitats han rebut la benedicció i descansen en pau en el cementeri del passat. Quan servidor observa la posada en escena d’entitats noves, nascudes fora de temps a l’ombra del poder autonòmic, es confirma que difícilment poden néixer éssers vius del ventre d’un mort.
Pere Fullana, historiador
De re política
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]"
Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962)
Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".
A l'estiu del 1912 mossèn Alcover es trobava a París, i durant la seva estança en aquesta capital acudí unes quantes vegades a les lliçons que donava el seu amic el pare Rousselot a l'Institut Catholique, una alta escola universitària, sobre les llengües romàniques, i en la crònica que feu per als lectors del setmanari de Manacor "La Aurora", hi diu que hi havia oients de molt diverses nacionalitats entre els quals dos catalans: En Barnils, de la Catalunya continental, i ell mateix, de la Catalunya insular. Això és el que pensava de la qüestió nacionalista el nostre famós filòleg.
Fragment del discurs, amb ortografia antiga, de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873
"Tinga lo nom de Catalunya , sia Catalunya la terra tota ahont la
nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu' una
sola pàtria y una sola llengua , y aquesta cobrarà en galania lo que
la pàtria crexerà en grandesa. No posem esment ahont se gronxa lo
breçol de tots los que aquí ens aplegam , que açò se tany entre 'Is
fills d'una sola mare. No siàm uns dels altres gelosos de les joyes
que uns y altres de totes parts aportam à la nostra benvolguda, ja que
tantes ne dexà oblidades en los recons de les terres que senyorejà
la seua gentilesa. Per tot n' hi trobarem de les perles que li caygue-
ren quant catiua li fou tolta la corona y de la cort la desterraren,
ahont tant s' era ennoblida y engalanada. Y no perquè les trobeu vo-
saltres per dins los burchs mes encastellats en les vostres serres, ò
per les masies que blanquejan en les llunyanes fondalades, les ha-
vem de mirar de reull los qui no 'n siam conexents; ni per haverles
hagudes uns per los vilatges de Mallorca y els altres per los caba-
nyals de València, haveu vosaltres de negarvos à engastarles en la dia-
dema que li restituïm, ò en la vesta ab que la volem endiumenjar.
Recordemnos que en lo temps de les nostres glòries no hi havia
p' els avis mes qu' una sola llengua, sens que lletjura la faés à ninguns
estranya. Ramon Llull cantava son Desconort, axí com escrivia lo rey
en Jaume son llibre de la Saviesa, ò com en rims posava la Biblia en
Romeu de Ça-Burguera: Ausias-March puntejava ses esparçes, axí com
dehia sos estramps en Jaume d' Aulesa, ò dictava ses balades en Lluís
de Vilarasa : en lo Cançoner de París no s' hi troba mes que la pura
manera catalana entre tots los trobadors de les diferents encontrades
de lo realme d' Aragó que hi dexaren sos bells dictats ; y fins Fra
Anselm Turmeda , qu' havem sempre tingut per fill de Catalunya,
nasqué , teniuho per segur, en les muntanyes de Mallorca , sens que
per sos rims ni per sos vocables vos n' haguesseu adonat ni ho ha-
guesseu pogut conexer. Y si llavors era una la llengua, creyeu fóra
de bon seny ferne tantes com son les corrupcions en que los dife-
rents pobles la desfiguraren? No , per cert. Triemla tots ab ull clar y
bon juhi, sens que nos torben les predileccions ni les parcialitats. Vu'
llam acullir totes les riqueses que sian de bona mena, d' hont se vulla
que vinguen , si son de gent nostra , y rebujem sens mirament tot lo
qu' entela lo clar espill ahont se mira la gentil aymía. Axis l'arbre
posarà gran esponera, y joies seran les flors que esclatin en lo ver y
saborosos los fruyts que en la tardor hi madurin.
Fasseuho, y llavors be podrem cridar com los primers creuats
p' el camí de la nostra restauració literària, y cantar
bellament , com los aucells en l'aubada , la vinguda del astre resplan-
dent del nostre esdevenidor."
Del blog "Etziba Balutxo..." de Bartomeu Mestre i Sureda.
"[...]Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l'algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l'any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l'àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana[...]"
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/252182
Del blog de Joan Calsapeu:
Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, [...], independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.”
Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.”
"1923: La nostra parla
La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà.
Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares."
(Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012)
Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Jeroni Rosselló, Benvingut Oliver i Esteller, Joan Estelrich, Antoni Maria Alcover, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge, Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Capellà, Joan Fuster, Blai Bonet, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", etc.
Fragment de la resposta dels mallorquins als nostres compatriotes del Principat (10-6-1936)
“Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”.
"Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981.
Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. ÉS com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral.
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/bonet-blai/paraula.htm
Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013) i de la qual és el director:
"[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"
És una llàstima que els escrits d'opinió de Pere Fullana, sovint ben encertats, venen sistemàticament resseguits als comentaris d'una espècie de polèmica general, amb escrits llargs i repetits, tot remenant el mateix.
En aquest cas l'article den Pere transpua una certa ingenuïtat, tot suposant que darrere el món associatiu gonella hi ha gent amb ganes de fer feina constructiva. El que certament hi ha a la part dirigent d'aquests grupúsculs és molta hipocresia, perquè quasi sempre els directius (o persones destacades que els donen suport) són persones que a nivel individual no estimen gens la nostra llengua, sovint no la parlen ni l'escriuen, i amb els seus fills sempre s'han comunicat en castellà. No crec que tengui cap idea constructiva al cap.