el foner llaura endins sense tó ni só

Quan mos diuen que no és necessari fomentar es mallorquí...

A s’escola, a sa premsa, en ets informatius d’IB3 s’arraconen formes correctíssimes que fins fa poc havíem empleat a Mallorca i se substitueixen per altres que mos són estranyes: orde per ordre, cementeri per cementiri, vacacions per vacances, nigul per núvol, deport per esport, ajuda per ajut, manlleu per préstec, servici per servei. Sa llista és molt llarga i no només afecta es lèxic. Ses flexions verbals mallorquines seculars, encara que siguin totalment correctes, s’han vist desplaçades per ses catalanes (acabàs per acabés, cantam per cantem). Fins i tot avui trobam al·lots que, en lloc de jo som, ja diuen jo sóc![1]. Sa sintaxi (maldament per tot i que) també s’ha vist afectada. De cada vegada se fa un ús més incorrecte de s’article baleàric (s’emplea s’article salat on sempre s’ha empleat es literari i viceversa) per no dir res de moltíssimes locucions que han desaparegut per falta d’ensenyament i ús públic. Es qui estimam es mallorquí creim que és totalment necessari elevar-lo a tots ets àmbits formals per diverses raons.

a. Per raons democràtiques. Es un fet indiscutible que molts de mallorquins no accepten, se neguen a acceptar, s’actual català estàndar. Això no se pot despatxar diguent que és ignorància, com s’ha fet fins ara, perquè es problema és de voluntat política. No ho accepten perquè no s’hi senten identificats, ni reconeguts, ni representats.

b. Es primer efecte d’aquesta falta d’identificació amb s’actual model d’estàndar català és sa desafecció i per tant sa pèrdua de parlants: molts de pares que saben xerrar en mallorquí xerren an ets seus fills en castellà. A determinades zones com Palma i Calvià, es mallorquí viu ja un autèntic procés de llatinisació. A pesar de sa major presència des català a s’ensenyament, ets al·lots l’entenen, però no se relacionen entre ells en mallorquí, ho fan en castellà. Exactament lo contrari de lo que passava fa trenta anys quan s’ensenyança era en castellà i quasi tots ets al·lots de Palma (cas apart és sa Part Forana, on sempre s’ha xerrat en mallorquí) xerraven en mallorquí en es pati.

c. Per a amples sectors de sa població, es "català" està associat a s'imposició lingüística i a sa coacció, s’ha tornat un idioma desagradable. Això provoca desafecció, que se tradueix en una pèrdua de parlants. Es mallorquí se veuria segurament amb més bons ulls.

d. Un idioma estàndar acaba influint en sa manera de xerrar des seus parlants. Avui en dia a Mallorca xerram una autèntica mescladissa d’estàndar i mallorquí, un procés que s’ha accentuat en es darrers trenta anys degut an es medis audiovisuals i a s’escola. Aquesta influència des model estàndar sobre es parlants la reconeixen es cappares de sa sociolingüística catalana, referències ineludibles des catalanisme.

e. Ses conseqüències a llarg plaç d’arraconar es mallorquí de tots ets usos cultes, oficials i acadèmics és condemnar-lo a s’extinció. Socialment, es mallorquí se perd, tant en qualitat (àmbits d’ús, incorreccions) com en quantitat (número de parlants i freqüències d’ús). De cada vegada se parla pitjor, xerram una mescladissa que poc s’assembla an es mallorquí que fa només trenta anys se xerrava aquí a Mallorca.

f. D’ençà de s’aprovació de s’Estatut d’Autonomia de 1983, que reconeixia es català com a llengua pròpia de Balears i rebaixava es mallorquí a dialecte (o subdialecte)[2], es mallorquí no ha deixat de perdre prestigi davant es català estàndar: se’l tracta en realitat com un dialecte en es sentit més pejoratiu des terme, com a patois, com a parla familiar, domèstica, sense entitat per a s’activitat pública i oficial. Sa millor prova d’això ès que avui en dia es néts corregeixen es seus padrins perquè no xerren sa llengua estàndar que aprenen a s’escola.

g. Un dets elements constitutius i predilectes de sa sociolingüística catalana és es concepte de diglòssia, un terme que s’ha anat popularisant a mesura que s’anava ensenyant aquesta disciplina a s’ensenyament. Què vol dir diglòssia? Diglòssia és sa situació que se dóna entre dues llengües que coexisteixen a un mateix territori quan hi ha una llengua dominant i de prestigi (llengua A) d’un costat, i una llengua dominada i vulgar (llengua B), de s’altre. Sa diglòssia és un des punts cardinals de s’ensenyament de sa sociolingüística. No fa falta dir que, segons es manuals escolars, en es cas de Mallorca sa llengua A és es castellà i sa llengua B –sa que està en situació diglòssica– és es català. D’aquí ve que ses polítiques de normalisació lingüística estiguin, segons es valedors d’aquests manuals, plenament justificades. Es mateix raonament se podria fer agafant com a llengua A es català i com a llengua B es mallorquí. Sa conclusió és òbvia: es mallorquí està en situació de diglòssia respecte an es català, i això només ja justificaria avui en dia una política pública de suport an es mallorquí[3].

1. Es director de s’Institut d’Estudis Baleàrics, Toni Vera, contava a una entrevista que, com a jurat d’un concurs de literatura infantil, se va trobar que es 80% dets escolars empleaven es “jo canto” i no es mallorquí “jo cant”. Entrevista a sa revista Toc-Toc, n. 7, pp. 36-39

2. Per ser precisos, ni tan sols se l’anomenava en es text –ni se l’anomena a sa nova versió de 2007–, lo que encara és pitjor ja que dóna sa impressió que jurídicament no existeix.

3. De fet, Charles A. Ferguson definia sa diglòssia (estricta) com sa relació entre dues varietats de sa mateixa llengua, una varietat A (de prestigi, acadèmica, literària i estandarisada) i una varietat B (informal, mancada de gramàtica, de registre estàndar i de prestigi). Llavors, sa sociolingüística catalana aplicarà es mateix concepte a dues llengües diferents (diglòssia àmplia).

Es mallorquins mos resistim a perdre sa nostra forma de xerrar.

"Catalunya mos roba i manipula sa nostra cultura i sa nostra història ",

I qué esperes d'un país infectat per televisions de tertulians forasters i periodistes ultramontans? Qué vols, d'aquests politiquets amb poder que reneguen de la seva llengua i cultura? Encara mantenim l'esperit, però fins quan? Perqué l'escola, que és la única que pot formar persones amb referències, l'estan destruint "sin complejos".

@Jaume

Encertadíssims els dos comentaris.
Sobretot el primer.

Pedrito, el artículo de hoy, una mierda.
Y eso que empezabas bien..

"Formam part (...) dels grups que planten cara de forma sistemàtica als models imposats i contra tota casta de colonialisme". Hay pocas cosas tan impuestas como el catalanismo obligatorio de las últimas décadas. Os dedicáis a sustituir el mallorquín por el catalán y habláis de colonialismo. El comando pantumaker necesita hacérselo mirar; se ve que no tenéis espejos en casa.

" (...) sense saber amb exactitud el pes que el nostre punt de vista representa en el conjunt de la societat". Hombre, pues ya son ganas de no saberlo. ¿No has visto los resultados electorales de los partidos de vuestra cuerda?

El pensament ha de ser seguit per l'acció, si no resta com un fòssil. Per aixó, articles nobles com aquest han de menester de manifestacions als carrers o d'ocupacions de piscines per fer-se creibles. Al nostre pais, malhauradament, es aixi.