En sentir els sindicats de l’ensenyament cridant a la desobediència civil i animant els professors a ensenyar en català –digui el que digui el TIL per al centre de cadascú- m’he sentit una mica com els negres d’Alabama fent-se seves les proclames de Martin Luther King. Desobediència civil són paraules majors. Es tracta d’una postura col·lectiva contra un abús. I suposa una actitud, de vegades, fins i tot heroica.

Particularment, consider que ens trobam en una tessitura que hauria de ser més bona de governar. I més fàcil de contrarestar, per part dels ensenyants d’arreu de les Illes Balears. Aquí, emperò, el model gallec –professors apuntant-se a la insubmissió davant el decret de trilingüisme- es veu que agrada tant als governants del PP com als professionals de l’Educació. Allà hi ha hagut milers de professors que han dit que, digui el que digui la legislació vigent, i digui el que digui el seu projecte lingüístic de centre, per consciència cívica i professional, ells continuaran ensenyant en gallec. Queden, efectivament, fora del que disposa la llei. Però, pot algú considerar com a “criminal” el fet d’ensenyar en la llengua pròpia, al propi país? Ens resulta ni tan sols pensable, posem per cas, que algú s’hagués d’arriscar professionalment per ensenyar en danès a Dinamarca, o per fer-ho en eslovè a Eslovènia o en búlgar a Bulgària (per esmentar només tres llengües prou menys parlades que el català)?

A Galícia, més de tres mil professors gallecs han dit que ells ensenyaran en gallec, passi el que passi. Per part del govern, davant aquesta situació, com era d’esperar, no hi ha hagut cap resposta. Evidentment, no s’han obert diligències contra ningú, ni s’ha incoat cap expedient. I, òbviament, no passarà res. Probablement, avui hi ha més gent que ensenya en gallec que no fa un parell d’anys, quan teòricament en tenien –legalment- més obligació que no ara.

No descart, per descomptat, que a les illes Balears el resultat de les dèries bauzàniques sigui el mateix. Però aquí costa una mica més descartar expedients i folklore d’aquest. Continuen oberts els expedients contra tres directors de Menorca que es varen limitar a complir la llei millor del que ho fa el Govern, i que, per això, han estat perseguits i represaliats. Però no ho podran fer indiscriminadament, ni de manera generalitzada. Només que uns quants centenars de professors obligats a ensenyar en espanyol passin de l’ordre i continuïn fent les classes en català, el sistema ja quedarà col·lapsat, i el PP no podrà fer res per imposar la castellanització dins el nostre sistema educatiu. I donaran un exemple extraordinari als seus alumnes, que veuran que els seus mestres no abaixen el cap davant l’abús, davant la imposició i davant el colonialisme interior.

Jo no sé si estic o no per la desobediència civil. Em semblen paraules majors. Particularment, apostaria per la cosa més senzilla, d’anar fent, com sempre hem fet en aquest país de gent pragmàtica i assenyada. Perquè ensenyar en català no és cap crim. És, senzillament, fer allò que fa tothom pertot arreu: usar la llengua pròpia del país, regió, land, comunitat o el que sigui per impartir-hi les classes (suposant que hom es dediqui a la feina de mestre). No ens inventam res, no innovam res, no feim res especial… i, difícilment, el Govern de les illes Balears podrà trobar arguments per oposar-s’hi.

Malgrat tot, podria ser que els neofalangistes de torn, que prioritzen la unitat d’Espanya a la presa de decisions democràtica (és a dir, ras i clar, que entre Espanya i Democràcia trien Espanya, com feia el Caudillo), intentassin imposar a sang i fetge, a la brava, la seua aposta decidida per la castellanització, a través de l’anomenat TIL. Podria ser. I podria ser que intentassin represaliar algú per ensenyar en català quan teòricament ho hauria de fer en espanyol (estic tan segur que a l’inrevés no passarà, que m’hi jugaria un sopar de llagosta amb qualsevol lector). Podria ser. Perquè són així de cavernaris i d’antieuropeus.

En aquest cas, hauríem de posar totes les eines a l’abast perquè la comissària d’Educació de la Comissió Europea, Androula Vassiliou, agafàs en Rajoy per la barba i el fes rectificar anques enrere en menys de dir amén. I perquè el portaveu de la Comissió tornàs a sortir dient –igual que acaba de dir que d’això de carregar-se les beques per als Erasmus, res de res-, que de represàlies per espanyolitzar, res de res. O que, encara més metralla!, el Parlament reprovàs Espanya per aquests abusos (amb la qual cosa la “marca Espanya” continuaria el seu pendent cap a la textura del betum). O, fins i tot, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, tornàs a fer rectificar el govern de les Balears, a través del govern espanyol, via estiradassa d’orelles, i que els professors represaliats poguessin (o poguéssim) anar fent conferències per Europa, guanyant imatge i rebent tota classe de reconeixements, a costa de l’estupidesa d’un govern que no ha entès que no es pot reprimir la llengua de les Balears, que no es pot espanyolitzar per imposició, i que no es pot coartar la llibertat d’expressió de persones que –contràriament al que els ocorre a ells- saben llegir i escriure