El títol i els arguments d'aquests escrits estan provocats per dos esdeveniments literaris que hi ha hagut aquesta setmana. El primer esdeveniment és el valent i incisiu article del meu amic Gabriel Janer Manila on retreia les disposicions i declaracions contràries a la nostra llengua que havien ordenat i fet la senyora Aina Aguiló i el senyor Guillem Estarellas Valls. En Gabriel, els recordava el compromís amb la llengua catalana que, des del segle XIX, havien tengut els membres de la seva nissaga i citava un bon grapat d’excel·lents escriptors xuetes que havien escrit en català: Marià Aguiló, Tomàs i Miquel Fortesa, Ramon Picó, Josep Tarongí, Jaume Pomar, etc. El segon és un combat dialèctic (clicau sobre http://francescbujosa.com/Francesc_Bujosa/caserna.html) que he tengut aquests darrers dies amb Mihael Bar Haim (formerly Miquel Segura i Aguiló) i jo mateix per via digital. Els qui em coneixen saben bé que no em desagrada la boxa dialèctica, encara que sempre em toca fer el paper d'espàrring, d'aquells –ja sabeu– que reben però que quasi mai peguen. El resultat del matx fou l’esperat: el meu contrari va guanyar àmpliament –gairebé per KO– i demostrà, no solament que era un escriptor molt més exitós que jo, cosa que, realment, no és gaire difícil, sinó que era també un lector més pacient i condescendent, cosa que ja ho és més.

Fet aquest preàmbul –aquest prepuci, que deia aquell–, m'agradaria estimular una discussió sobre algunes coses que no m'agraden de les anomenades minories– feministes, gais i jueva, entre altres. La primera és que intenten inculcar-nos un sentit de culpabilitat per uns possibles –i segurament certs– greuges que feren els nostres avantpassats als seus. Si el concepte de pecat original i hereditari no existeix en la religió jueva, per què no ens deixen una mica tranquils als que no solament hem procurat no ofendre per res als que Déu va elegir, sinó que hem sentit una gran admiració per les aportacions que els de l'esmentada nissaga han fet a la cultura i a la ciència mundials? Quins són els deutes que hem de satisfer els que no descendim ni d'Abraham ni de Judàvers el qui si ho són? Jo, després de pagar diversos whiskys a un magnífic i admirat poeta que anava sempre ofès per la qüestió, vaig decidir que m'havia redimit a mi i als meus avantpassats per sempre més. L'altra cosa que no m'agrada de les minories és que apliquen la llei de l'embut. Quan els que en formen part consideren que són minoria reivindiquen totes les consideracions que cal que tenguem amb ells i, quan ells se senten en majoria, ja no recorden els esmentats drets. I per no parlar ara ja més dels xuetes intentaré posar un exemple d’altres minories d'aquest desequilibri. Els defensors del castellà, en els llocs on és majoritària la consciència lingüística una altra llengua, com és el cas de Catalunya, exigeixen el que ells anomenen equilibri, però que en el fons vol dir no tenir cap obligació d'aprendre la llengua pròpia de la majoria. En els llocs, per contra, on la llengua majoritària, però no única, és la castellana, les consideracions vers la llengua minoritària, en aquest cas la catalana, són absolutament distintes de les que abans he citat. Tan distintes que fins i tot han decidit canviar-li el nom a la llengua minoritària. És el que ha fet el Parlament aragonès que ha decidit que la llengua en què es pensaven que escrivien els autors de la Franja, com Jesús Moncada i Mercè Ibars, no era –no és– català, sinó Lapao. A fer la mà les minories –deuen pensar ells–, que nosaltres, ara, tenim la majoria i/o la pella pel mànec.