M.A. Munar i la modernitat

M'agradaria, abans d'exposar els meus arguments, advertir que he pogut conversar algunes vegades amb Maria Antònia Munar i que estic agraït per la cortesia amb què generalment m'ha tractat. Hi ha hagut, tanmateix, alguns desacords en les nostres relacions. El més important de tots va ser quan Maria Antònia va atorgar una substanciosa ajuda a uns investigadors andalusos que l'entabanaren -a ella i a alguns amics i col·legues meus, ai!- fent-li creure que podrien demostrar l'origen mallorquí de Cristóbal Colon. Jo vaig intentar expressar-li la meva creença que la metodologia que havien d'emprar -analitzar els suposats ossos de l'almirall i els, no menys suposats, ossos del Príncep de Viana- era poc rigorosa. No vaig estar encertat -era una època en què encara m'indignava per aquestes coses- a formular la meva crítica i menys encara a proposar una metodologia alternativa que amb tota probabilitat desmentiria les pretensions dels polítics que cultiven el xovinisme. El temps, tanmateix, ha demostrat -crec que ho puc afirmar- que jo tenia tota la raó en el fons, encara que no en la forma de manifestar la meva discrepància. Les paraules que fins ara he escrit amb la intenció de mostrar no la meva indiferència, però sí la meva voluntat de neutralitat sentimental vers la qual fou presidenta del Consell, eren, probablement, innecessàries perquè el meu propòsit d'avui no és escriure a favor ni en contra de Maria Antònia Munar, sinó fer-ho amb la intenció de lloar la intel·ligència del seu advocat, el senyor Choclán. Quin ha estat, al meu parer, el gran encert de l'esmentat advocat madrileny? Dir, en el judici, que el fiscal Carrau utilitzava arguments gairebé medievals per acusar MAM. No és descartable que Choclán hagi pouat aquesta idea en els escrits d'alguns col·legues meus -historiadors de la ciència: Steve Shapin i Bruno Latour, principalment-, que han defensat que els temps moderns -la modernitat - començaren quan, devers el segle XVII, varen canviar els criteris per atorgar la raó a una teoria científica o a una altra. O, de manera paral·lela a un litigant o a un altre en el cas un procés judicial. I quin va ser aquest canvi tan fonamental? En els temps premoderns, la raó s'atorgava en funció de la credibilitat que tenia el que escrivia o reclamava davant un tribunal. Una credibilitat que anava lligada normalment a una vida "virtuosa". Amb l'arribada del pensament modern, la raó es va atorgar no ja a qui per la seva virtuositat mereixia més crèdit, sinó a qui presentava més proves que estalonassin les seves tesis. Proves -cal dir ho?- objectives: fets, petjades, fotografies, documents, etc., que pogués comprovar tothom. Choclán, doncs, fent-se, probablement, ressò d'aquestes interpretacions del naixement de la modernitat, ha argumentat de manera ben intel·ligent que les acusacions contra MAM estaven basades en la credibilitat que oferien altres persones -que, a més, han declarat ser subornadors i subornats- però no en proves. Credibilitats d'uns contra la credibilitat de MAM que ha negat lògicament haver rebut cap casta de comissió. Els qui acostumam a llegir articles de caire científic intentam que la nostra idea sobre la personalitat de qui l'ha escrit no influesqui sobre el nostre judici valoratiu, que s'ha de limitar a jutjar sobre si les proves presentades són objectives i si s'adiuen, o no, amb la hipòtesi defensada. Robert Merton va considerar que aquesta manera de jutjar, sense fer cas de qui era el que l'havia escrit, era fonamental per a què la ciència pogués avançar. És per tot això que no puc deixar d'astorar-me quan sent les paraules i els arguments que senyor Carrau empra en la seva tasca de fiscal. El senyor Carrau, al meu parer, s'hauria de limitar a presentar proves del fets i a assenyalar quins articles de la nostra legislació condemnen aquests fets. Les seves "reflexions" i "consideracions" públiques sobre la personalitat dels imputats, les analogies que utilitza per descriure les hipotètiques relacions que existeixen entre ells, i les conseqüències morals i polítiques que tendria per a la nostra societat, si proliferassin tarannàs com els dels imputats, el desqualificarien en el món de la pràctica i de la crítica de la ciència. També en el món judicial? Pareix que no: la tolerància dels seus col·legues sembla major -molt major- que la que presideix la relació entre els científics. Tanmateix el que és mal de negar és que la seva poc moderada sintaxi -diguem-ho així, de manera educada- és desfasada i premoderna. Choclán ens -li?- ho ha fet veure. Clarament.