El dogma i la doctrina

La setmana passada comentant unes acusacions de la Consellera d'Educació contra un col·lega – meu, no seu, com ja sabeu– d'adoctrinar als alumnes, em demanava com podríem, els que ens dedicam a l'ofici d'ensenyar, evitar ser titllats de doctrinaris i que el que explicam no formi part d'una doctrina. Ja deia en l'esmentat article que l'assumpte no és fàcil, i tanmateix pens que alguna ajuda, per petita que sigui, puc aportar a la discussió o debat. M'agradaria, tanmateix, abans de tot fer dues precisions o recordatoris. Una és que la paraula doctrina va molt unida, gairebé de manera indissoluble, a una altra que es diu dogma, tant que probablement no pot existir una sense l'altra, i el segon que paradoxalment el professors de les assignatures més dogmàtiques –la física, la química, les matemàtiques– no es veuen quasi mai acusats de ser doctrinaris. És un doctrinari el que explica la llei de la gravetat, la taula dels elements o els logaritmes? Crec que ningú s'atreviria –encara que sé que l'agosarament del nostre Govern és incommensurable– d'acusar-lo d'aquest defecte o tret. No: els que habitualment reben dita acusació són els professors de biologia, i encara més, els de ciències socials i humanístiques. També en la nostra comunitat, ai!, els de llengua. Dit això, intentaré de manera gairebé telegràfica exposar la solució –la meva solució– anti-doctrinària. Es tracta d'introduir en tota explicació la història de les idees que s'exposen, la sociologia del coneixement i l'anomenada neutralitat epistemològica. Que ningú s'espanti amb les parauletes. Posaré alguns exemples que, crec, poden aclarir el que vull dir. Segons sembla hi haurà en els nous plans d'estudis una assignatura, ara molt més valorada que abans, que es dirà religió. Tot fa pensar que en aquesta assignatura el que s'explicarà serà la doctrina catòlica i que els professors hauran de creure i pensar que el que expliquen –Adam i Eva, el diluvi universal, Jesucrist fill d'una verge, la resurrecció etc– és una veritat definitiva:un dogma. Si adoptàssim l'enfoc del que he volgut parlar abans, l'ensenyament podria emprar un altre to. Es podria dir, per exemple, que aquestes són unes idees o creences –la neutralitat epistemològica obliga a no diferenciar aquestes paraules– que nasqueren en un determinat moment i en circumstàncies concretes, i que juntament amb aquestes n'hi havia d'altres que propugnaven diferents deus i que eren predicades per distints profetes, que unes estan més arrelades que altres en determinats espais geogràfics i culturals, i que unes o altres predominen en distints grup socials. Seria del tot convenient–gairebé imprescindible– també, que el professor s'abstingués de mostrar quina d'elles gaudeix de les seves preferències. Si s'ha entès el que acab de dir respecte de la religió, crec que també es podrà entendre sense esforç el que diré respecte a les identitats i a les nacionalitats. No crec que ningú pugui discutir que en la nostra societat –escric des de Mallorca– hi ha al respecte dues doctrines oposades que de forma resumida podríem enunciar dient que una d'aquestes idees o doctrines diu que la nostra identitat – accepteu-me la parauleta que a mi tampoc m'agrada massa– es bàsicament l'espanyola, i l'altra que diu que és la catalana. Què hauria de fer un professor que volgués ser neutral i no doctrinari? El que he dit abans: acudir a la història i intentar analitzar quan va néixer el concepte de nació espanyola, de com aquesta idea anà lligada a les terres que posseïen els reis. Possessions que s'implementaven o disminuïen segons el resultat dels conflictes bèlics i per les aliances matrimonials acordades i pactades:en funció, doncs, de la sang i del semen, ha dit, amb propòsits sintètics, Xavier Rupert de Ventós. El desitjat professor no doctrinari hauria d'explicar que la convivència de la idea d'espanyolitat amb altres idees i confessions ha variat amb els temps i que ha tengut una distinta implantació en diversos grups socials: militars, religiosos, burgesos, noblesa etc. De manera paral·lela s'hauria d'explicar que el sentiment de catalanitat té unes altres arrels –ni més bones, ni més dolentes, però unes altres. Que en aquest cas les fronteres que propugnen els partidaris de la catalanitat nasqueren,d'una manera una mica romàntica, en funció de la protecció d'una llengua i cultura, i que els grups socials on més arrelada està la idea no és entre el capellans i els militars, sinó probablement entre mestres i lletraferits, que tenen interessos –paraula que hauria de perdre el seu caràcter pejoratiu– diferents dels anteriors. Vull insistir en que aquest professor professionalment neutral ha de mirar de no mostrar les seves preferències per una o altra doctrina. Les ha d'explicar amb la mateixa fredor i distanciament que el biòleg ho fa amb les distintes espècies d'animals o plantes: com varen aparèixer, quin és el seu habitat, quins són els seus depredadors i quines les víctimes propiciatòries La tasca –ho sé– no és senzilla, i realitzar a classe una anàlisi com la que he propugnat de les principals idees del nostre saber requeririen moltes més hores de les que disposen els mestres actuals. Però jo crec que per ventura en els plans d'estudi hi hauria d'haver menys coses i ensenyar millor –de manera més neutral, més matisada, més escèptica i menys dogmàtica, les fonamentals i els seus paradigmes. Els guanys serien considerables. Per a tots.