És sorprenent la baixíssima reacció que han tengut els partits de l'esquerra parlamentària, PSIB i MÉS, davant el reconeixement del portaveu del PP, Miquel Ramis, que aquest partit va contractar una agència de detectius per espiar a alguns del seus membres. Les explicacions donades per Ramis foren sorprenents. Primer apuntà a polítics del PSIB i després a altres de MÉS. La nebulosa que intentà donar a aquesta admissió de fets no desdibuixa, sinó tot el contrari, la gravetat de la situació. Però l'esquerra no ha reaccionat. Caldria demanar-se perquè. Té res el PP en contra d'ells? Els seus portaveus es limitaren a insinuar que ells no eren l'objectiu central de l'espionatge, sinó a alguns fiscals i jugtes. És a dir, es llevaren les puces de sobre quan eren els directament afectats. És molt mala d'entendre aquesta timidesa quan és prou sabut que l'espionatge polític produeix el rebuig de tota democràcia digna de tal nom perquè atempta conta el sistema de llibertats.

A principis dels anys setanta del segle passat el cas Watergate deixà bocabadats els Estats Units i tot Occident. Es tractava de l'espionatge ordenat per alts càrrecs de la Casa Blanca, controlada pels republicans, contra el Partit Demòcrata, aleshores a l'oposició. Aquests alts càrrecs negaren sistemàticament els fets durant anys. Finalment es demostraren i alguns foren condemnats. El president Nixon presentà la dimissió. Però què hauria passat si des del primer moment un alt càrrec republicà hagués reconegut formalment que els demòcrates foren espiats per ells? L'escàndol hauria estat descomunal. Nixon, probablement, no hauria durat ni tres mesos. Doncs bé: això és el que va fer Miquel Ramis la setmana passada. Admeté que el PP espià l'esquerra. I no ha passat res. PSIB i MÉS ja no protesten. Bauzá s'ha quedat tan tranquil.

Això són disfuncions pròpies d'una democràcia molt dèbil i malalta. A un sistema de llibertats sa, la cridòria hauria estat ensordidora. I l'onada de dimissions, imparable.