El que està passant a les Balears no és propi d'un país desenvolupat i amb una xarxa educativa que podria ser de primera categoria si tengués els suports públics necessaris. Prova d'aquesta perillosa disfunció son les dades que maneja per un costat l'Executiu i per l'altra el sindicat de docents STEI-i sobre el percentatge de pares d'infantil i primària que han elegit el català com a primera llengua per als seus fills. Les diferències son abismals, gairebé tercermundistes. La Conselleria d'Educació afirmà ja fa setmanes i amb una satisfacció que reflectia les seves dèries polítiques de dreta extrema que un 30 per cent dels pares havia triat castellà enfront del 70 per cent que havia optat pel català. Els dirigents del PP ho presentaren com una gran victòria respecte a les peticions anteriors, en que molts més progenitors havien optat pel català. Però: oh, sorpresa! Primer vare ser els dirigents d'Escola Catòlica els que desmentiren al Govern i ara son les xifres de l'STEI-i les que indiquen que just un 14% dels pares han optat pel castellà.

A una societat estabilitzada on els hàbits democràtics comencen pel respecte a la veritat objectiva, la manipulació del Consolat s'hauria convertit en un escàndol. Si hi ha tal desquadrament en una qüestió d'elecció de llengua a les escoles,que no podria passar en qüestions més delicades, referides, per exemple, als pressuposts autonòmics. Però aquesta societat s'ha acostumat a viure enmig de la bogeria. Quasi ningú no s'immuta si a l'Executiu els percentatges li surten per la culata i si confonen un 14 amb un 30. Quan un Govern no és capaç d'assegurar que dos i dos sumen quatre és que ens trobam en una conjuntura d'autèntica alarma social, de pèrdua de la més mínima noció de la dignitat, la realitat i el seny.