Servidor no és analista ni especialista sobre els efectes de la fe, en qualsevol de les seves accepcions. L'església catòlica, per exemple, ha declarat enguany Any de la Fe, i potser és una de les poques institucions que considera positiu incidir i treballar tot allò que afecta l'univers de les conviccions i les pràctiques que donen sentit a la humanitat. Insistesc que no som expert en aquestes temàtiques, però m'interessen. Consider que val la pena observar la realitat dels comportaments i les creences fermes de la ciutadania, observar, sobretot, allò que afecta les afirmacions. Entenc que la vida diària s'assembla cada vegada més a un dia d'eleccions, una jornada que ha deixat de ser festiva per esser el dia del càstig. La principal intenció que mou la ciutadania sembla anar dirigida a castigar la formació política que està en el poder. No votam a favor de, sinó contra algú.

La pràctica diària ens està posant davant un inventari de propostes que no volem i exercim amb una actitud de càstig. A penes no sabem allò que ens agrada, allò pel qual actuaríem i ens sacrificaríem, allò que mereix el nostre suport, sinó que la vida es va reduint a estigmatitzar i a desconfiar dels grans bastiments que suportaven l'estructura mental del món on ens hem format. L'Església celebra l'Any de la Fe des d'una certa convicció que la societat corre acceleradament en direcció a una secularització que podria ser reversible encara. Al marge del punt de vista que tinguem, val la pena observar com es comporten altres institucions que no acaben de reaccionar davant el rebuig i la desafecció que perceben de la ciutadania. Veim caure mons que ens han acompanyat de prop durant els últims trenta anys, institucions i estructures a les quals hi havíem confiat, també per fe, per conviccions democràtiques.

Ara veim que molts dels principals símbols no són dignes de fe, no mereixen esser creguts i, potser, tampoc ja no val la pena confiar en aquells continguts que formaven la massa d'aquestes estructures. Veim com la justícia, les esglésies, la política o les finances van perdent peu en un temps de secularització i de buidatge de la filamenta que formava la musculatura social, fins i tot des d'un punt de vista de l'antropologia de la fe. Davant aquest paisatge hom se planteja com propiciar un canvi d'actitud, com fer pedagogia de la fe, de la confiança, del deure i de la necessitat, com recuperar la creença en la rectitud d'intenció. Sobre aquesta qüestió fa uns dies mantenia una conversa amb una doctora de Son Espases. Els professionals de dit Hospital desconeixen les intencions i malifetes de l'administració pública per eixecar un hospital i destruir una de les àrees paisatgísticamet i patrimonialment més potentes de Mallorca. El Tribunal Suprem ho ha dit i ha obligat el Govern de les Illes Balears a publicar-ho. La cultura popular és suficientment clara "la fe és lo que cura", perquè "qui no té fe no té re". No curen les medicines, ni els interessos obscurs no mouen el món en exclussiva. Existeix la certesa que allò que mou el món és la lluita i els lluitadors acostumen a ser homes i dones de fe.

Pere Fullana, historiador