És necessari i forçós que els nostres estudiants aprenguin l'anglès: d'acord, fins aquí. Una bona manera d'aprendre'l és ensenyar en anglès matèries distintes de la llengua anglesa: probablement és cert. Facem ara abstracció de la manera barroera en què els nostres governants miren de dur a la pràctica aquest plantejament: sense recursos, sense planificació, sense garanties. I facem abstracció, encara que sigui molta abstracció, de la intenció que hi ha darrere la cosa, que no és altra que fer recular el català. Ho ha escrit Nicolau Dols, ho han denunciat un grapat d'instituts valents i jo mateix, si m'ho permeteu, ho he dit en vers. Però facem-ne abstracció, ja us dic: ara volia mirar la qüestió des d'un altre caire.
Potser hi ha un perill addicional: que se'ns vagi infiltrant la idea que la vertadera transmissió de coneixements, l'única adequada al món superconnectat del s.XXI, és la que es fa en la llengua de Shakespeare i David Beckham. Com si ara totes les escoles, inclosa la darrera escola de barriada, començassin un camí en què centres de molt d'oripell ens duen anys d'avantatge: el camí de creure que preparar de veritat per a la cursa global per l'excel·lència és ensenyar en anglès. Com si al final ens esperàs un horitzó d'escoles i instituts i universitats en què l'anglès és el nou llatí: l'única llengua digna per parlar, posem per cas, de mapes genètics. Com si el nostre afany de ser hipermegamoderns ens dugués a oblidar que la lluita per la dignitat de la llengua és, en bona part, la lluita perquè sigui un instrument normal de transmissió de saber humanístic i de saber científic.
Els que ja tenim una edat recordam el rebumbori de quan Aldolfo Suárez va dir allò de: "¿Física nuclear en catalán? ¡No me haga usted reír!" Era l'any 1976, i crec recordar que hi hagué una resposta massiva de científics que varen manifestar la seva disposició a ensenyar física nuclear en català. Doncs això: aprenguem anglès i, si cal, usem l'anglès per aprendre. Però no oblidem les beceroles dels anys 70: el català ha de ser la llengua del carrer, dels mitjans de comunicació, de l'administració i dels estudis sobre partícules subatòmiques o sobre la kantiana crítica de la raó pura.
"Saber" és un infinitiu que s'ha substantivat, igual que "poder" i "deure". Allò que no veig clar és que si "saber" s'ha substantivat per què no ho pot fer igualment "sebre"