Ossos en el lleu

El dret a decidir és el més social dels drets que s'exerceixen individualment i, a més, necessita arrelar en la democràcia entesa com el reconeixement de la sobirania d'atorgar-nos normes, conjunt de drets i deures. Decidir és triar i per fer-ho el coneixement és imprescindible. Ara, que el poble de Catalunya ha empès els seus governants a demandar aquest dret, és un bon moment per debatre sobre qui, com i què hem de decidir però, sobretot, com hem d'acceptar la decisió de la majoria. N'hi ha que comencen per qüestionar el qui perquè no reconeixen, el Constitucional inclòs, altre poble sobirà que l'espanyol. Quan ho fan, a més de convenients càlculs apriorístics, neguen als catalans no només el dret a decidir sinó, també, el d'existir com a comunitat. És la màxima humiliació possible afirmar que no són ningú, que només tenen una delimitació administrativa dibuixada sobre un mapa, una conveniència, simplement. Tenen part de raó perquè les retxes del mapa tenen una exactitud que els imaginaris col·lectius no sempre coincideixen. Però que la retxa de pertinença sentimental sigui difusa és una asseveració que tant serveix per a uns com pels altres. Per tant, en qualque conveniència ens hem de basar, i l'administrativa n'és de les més assentades. Com, és senzill perquè fa anys que s'inventaren els referèndums. I el què hauria de ser més senzill encara. Tan senzill i directe que faci inapel·lable el resultat. Les altres qüestions només es debaten des dels interessos més tendenciosos. Un poble adult, limitat administrativament i una pregunta clara. Així, l'equivocació és impossible. Potser això és que el temen els que ajornen decisions o troben ossos en el lleu.