Per higiene hom està fent l'exercici de no mitificar excessivament l'experiència viscuda en el nieró de Diari de Balears. Per aquest trajecte, com se suposa, necessitam memòria i tendim a generar relats que magnifiquen fets, moments i persones per convertir-los en monuments del passat en el present. En aquest exercici gimnasticomental servidor s'adona que allò que convé és relativitzar el passat, ponderar-lo i valorar-lo en la mesura justa, fins i tot aquells instants que, per comparació, ens poden parèixer mítics, posem per cas la Segona República o la Transició.
Paul Preston acaba de publicar una biografia de Santiago Carrillo, un dels protagonistes que amb el temps han esdevingut una de les referències imprescindibles per explicar allò que imaginam com el paradís inicial del model de democràcia tutelada que experimentam en l'actualitat. Sorprenentment, segons es publicava en un suplement cultural el passat dijous, "entre les qualitats de Carrillo no hi havia ni l'honradesa ni la lleialtat". El dirigent de les Joventuts Socialistes de 1936 i una de les icones del santoral de la Transició democràtica acaba en la foguera, col·locat entre els maquiavèl·lics, els incoherents i els opacs.
Segurament aquestes valoracions no seran discutides en profunditat perquè estan escrites per un historiador legitimat per la mateixa esquerra que conforma l'entorn de Carrillo. Si aquest líder, atractiu, encantador i amb una capacitat extraordinària d'adaptació, avui apareix valorat d'aquesta manera, què podem esperar d'aquest arsenal de personatges, la gestió dels quals genera rebuig i esdevenen metàfora d'il·legalitats, negocis inconfessables i s'esbraven fent gestos de menyspreu contra la ciutadania. Si aquells que hem valorat globalment com a exemplars avui apareixen com a indignes i que no han actuat conforme a la llei, difícilment no podem seguir confiant gairebé en ningú o es redueix a la mínima expressió el nombre de personatges de la vida pública amb els quals es pot confiar i reconèixer-hi dignitat i honestetat.
Com podeu imaginar, servidor es manté ferm en la convicció que s'ha de defensar la política, com un exercici i com a marc de garantia de llibertat i d'igualtat. Això no obstant, es fa cada cop més difícil seguir la ruta precisament perquè hom constata que els parlaments esdevenen semblants a locals per a bregues de galls, ambients enrarits protagonitzats per personatges que hom no voldria associar a la seva família ni als seus projectes personals. La salut pública es va deteriorant a un ritme vertiginós i les alternatives que guaiten no acaben de fer la mida com per generar expectatives sòlides de cara al futur.
Estic convençut que no tots els polítics són igual, perquè en conec alguns pocs que mereixen respecte i encara els consider persones primer que polítics. Però començ a pensar que la majoria de polítics mai no seran recordats com a persones honrades ni lleials, en bona part perquè per esser conformes a llei i persones netes i transparents cal venir-ne de casta i aquestes virtuts ara sabem que no s'aprenen a l'interior dels partits polítics, sinó precisament en aquells tallers de la vida que molts polítics professionals no han conegut i mai no freqüentaran.
