Malgrat que els polítics europeus ens vulguin fer creure que només hi ha una manera de combatre la crisi, la cosa no està tan clara. La recepta de la contenció de la despesa pública amb la intenció d'arribar a un dèficit zero no sembla que per ara doni gaire bons resultats. L'economia europea no tan sols no aconsegueix remuntar, sinó que fins i tot aquells països que anaven bé ara ja comencen a mostrar signes de debilitat. Les restriccions als països del sud arrosseguen Alemanya, que alenteix el seu ritme exportador per la mala situació dels seus clients.

Per poder assolir l'objectiu de dèficit públic pactat s'han hagut de fer, i es fan, molts de sacrificis: augment de l'atur, baixades de sou, pujades d'imposts, minva en la qualitat dels serveis públics, crisi social, desnonaments... Tot això ha fet empitjorar la situació dels ciutadans i ni tan sols no ha bastat per aconseguir els objectius de dèficit plantejats.

Per contra, els Estats Units varen seguir el pla contrari, el d'insuflar massa monetària al mercat, és a dir, imprimir més bitllets. Aquesta mesura va provocar una certa inflació, però també va fer que hi hagués més creixement econòmic i que no es destruïssin tants de llocs de treball.

Aquests dies, el nou governador del Banc Central del Japó, Haruhiko Kuroda, ha anunciat que també abandonaran la política de contenció i adoptaran la d'expansió. Ho faran com als Estats Units, però d'una manera molt més dràstica. L'objectiu és duplicar, en dos anys, la massa monetària japonesa per tal d'arribar a una inflació del 2 per cent. Sí, ho heu llegit bé. El Japó vol tenir inflació, això tan dolent que el Banc Central Europeu es dedica a combatre tant sí com no, des del seu mateix naixement. El Japó en aquest moment es troba en deflació, és a dir, en una davallada dels preus. En lloc de pujar cada any, allà els preus reculen. I això resulta ser, segons Haruhiuko Kuroda, pitjor que la inflació.

Després del fracàs evident de la política de contenció i els posicionaments dels Estats Units i ara també del Japó, no convindria que els dirigents de les institucions europees es plantejassin també un canvi de paradigma? Continuar en la línia que s'ha duit fins ara no sembla servir per sortir de la crisi i reprendre el creixement econòmic, com a mínim per al gruix de la població. Només serveix per empobrir els treballadors i la classe mitjana, destruir un estat del benestar que havia costat molts d'anys d'assolir i recular en drets que fins ara es consideraven bàsics.

Per què no provam, idò, altres receptes que compten amb el vistiplau de la primera i la tercera economia del món?