Empipats i empapats

No és la primera vegada que l'elecció d'un papa coincideix amb un dia intempestuós, amb una pluja intensa caient sobre Roma. Turistes i fidels ja estan empapats abans de conèixer el nom de l'elegit, però no es volen perdre la màgia que genera un instant d'aquestes característiques i d'aquesta transcendència. Per ventura la coincidència entre empapats i empipats mai no havia tingut unes característiques tan específiques com les actuals. Fins i tot alguns cardenals feien cara de no ser feliços quan se'ls veia entrar a la Capella Sixtina, en una litúrgia que cada cop té més seguidors i que, a través de la televisió, ha adquirit unes dimensions globals. El rostre d'aquells mateixos cardenals de posat greu i solemne havia canviat, miraculosament, quan acompanyaven el papa nou, a la balconada de la basílica vaticana. Com a mínim es tractava d'un posat sorprenent, difícil d'explicar a primera vista, molt més si entre els somrients n'hi havia alguns que la crònica associava al llistat dels principals perdedors. N'hi havia alguns que, en termes eclesiàstics, es diria que no havien estat els preferits per l'Esperit Sant i, no obstant això, començaren el pontificat nou al costat de qui acabava de vestir-se de blanc, amb una sotana que li arrossega per ocultar un calçat que qüestiona profundament el de l'anterior pontífex. Els "traïdors" acostumen a ser els primers a manifestar la lleialtat al nou poder. Entre aquests sants barons empipats no hi observàrem en cap moment els cardenals espanyols, algun dels quals és el paradigma de la mala cara, talment com si la religió ben entesa fos sinònim de rigorisme expositiu i d'antítesi de l'alegria franciscana. En qualsevol cas, no hem vist gaire indignació a la plaça de Sant Pere durant aquests dies. Sincerament n'esperàvem i opinàvem que s'aprofitaria la conjuntura, amb una presència substanciosa de mitjans i de periodistes, per reivindicar drets que l'Església sembla que hauria de contemplar amb més amabilitat i afrontar sense tants temors. És prest, en qualsevol cas, per fer judicis de valor sobre tot allò que està passant a l'interior de la Cúria Vaticana i existeix un cert consens que fins i tot és dificilíssim ordenar la circulació a l'interior de l'Església. L'Església ha deixat de ser governada per un cervell i ara serà presidida per un un cor, esperem que resistent. La primera imatge de Francesc s'assemblava massa a la de Joan Pau I, l'estiu de 1978. Aquell bon home que arribava a la balconada de Sant Pere i mirava el món amb els ulls del cor va durar, just, un mes. A aquell, com a Francesc, se li veu cara de bones persones, homes amb una trajectòria tradicional, clerical, un poc a l'antiga, naturals i populars. Parlam de capellans que se senten pastors més que mestres, acompanyants més que policies, conscients de les seves limitacions i bon coneixedors de les misèries humanes. En general, el papa Francesc ha estat ben rebut per la crítica i una part del món respira una mica més tranquil·la sabent que els problemes no estan resolts, però potser hem localitzat un metge de família servicial i que coneix les olors que desprenen els pobres.