Segons els papers de Bárcenas, entre 1999 i 2008 Mariano Rajoy hauria rebut 25.000 euros anuals, mil més per any que el deute que ha abocat al suïcidi un camioner d'Alacant, hores abans d'ésser desnonat del seu habitatge. La pressió social de les PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) ha tret de polleguera la classe política de Madrid, que tenia previst acomiadar l'hivern sense altres sobresalts, gaudint del touche de poesia que li brinda l'inici de les activitats de la Fundación España Constitucional, una iniciativa de Bono i Zaplana, ara units per l'amor a la pàtria una i indivisible i, altre temps, per l'amistat d'El Pocero. Però el poble (allò que Falange en deia la hez) ha enverinat l'atmosfera. Les PAH han aconseguit que el Partit Popular accepti debatre la iniciativa a favor dels afectats pel desallotjament i, de rebot, acaben de demostrar que per a entrar a les corts no cal la Guàrdia Civil, cosa que convé que alguns tinguin sempre en compte. A hores d'ara l'esquerra és Ada Colau i, la dreta, Toni Cantó, una perla de la pedrera valenciana que UPyD posa al servei de la banalitat més absoluta. Però tornem a ses excel·lències, ses senyories, els de dalt. A l'hora de millorar la pròpia imatge, no se'n surten. La realitat del carrer els supera. Llis i ras: el rerefons de la tragèdia quotidiana de moltes famílies abocades a la pobresa o a la indigència fa que la brega de moixos a les altes esferes o l'striptease dels mateixos moixos davant Hisenda evoquin una astracanada amb rivets de crueltat. Per què ens mostren la nòmina, els polítics...? Cobren tant que mostrar-la és una obscenitat. Rubalcaba ens ha fet saber que l'any passat va guanyar 67.229 euros comptant les dietes i que Rajoy, quan era cap de l'oposició, en guanyava 135.000 sense dietes. Patètic. Probablement els aturats que han de passar el mes amb 400 euros freturen de sensibilitat per a valorar la vida austera del líder socialista o de capacitat de reacció per a indignar-se amb un Rajoy que accepta una pujada de sou del 27%. Passen olímpicament, els aturats, de les picabaralles entre els dos líders, i centren el seu interès en la tragèdia quotidiana. Despús-ahir el Banc de Sabadell va anunciar el desnonament d'un veí de Palma a causa d'un deute de 320 euros. Mallorca ha registrat en un mes tres suïcidis per desnonament i José Ramón Bauzá encara s'ha de pensar si retira la més alta condecoració de la Comunitat, la Medalla d'Or, al senyor Urdangarin. La ciutadania, en canvi, ho té d'allò més clar, que la hi han de retirar; allò que no té tan clar és quins mèrits va fer per a guanyar-se-la. Urdangarin i Matas; Urdangarin i Rita Barberà; Urdangarin i Gallardón... Mallorca, València, Madrid: Urdangarin té més tentacles que un pop. Mentre el senyor duc de Palma de Mallorca feia valer les seves influències, 400.000 persones d'arreu de l'Estat s'han vist obligades a emigrar a la recerca d'una vida digna. A Alemanya...? Això era un temps. L'economia alemanya retrocedeix un 0,6% i la francesa un 0,3%. Déu meu...! Benet XVI acaba d'afirmar que és millor que el món l'oblidi perquè estarà il·localitzable. Aquest home té seny.•

Escriptor