algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.57°
16°

Arqueologia esportiva

A les Illes Balears probablement mai no hi havia hagut, com ara, tants esportistes de primer nivell. Potser, a curt termini, tindrem ocasió de constatar els efectes de la recessió econòmica en aquest sector. La dedicació a l'esport és una conseqüència més del nivell de vida d'una societat i una inversió individual que ha funcionat de manera automàtica, i així ho hem interpretat sobretot aquests darrers anys.

En sintonia amb aquest model de societat hem vist projectar l'estadi de Son Moix (1999) al final d'una legislatura política que convendria no perdre de vista i el Palma Arena (2007) al final d'una altra legislatura, amb conseqüències conegudes. D'aquest relat sabem que només ens queda per conèixer-ne el darrer capítol, amb el desenllaç final. Allò que succeí al Madrid Arena és un avís, mentre el Palma Arena pràcticament no es dedica a l'esport ni als seus succedanis, amb excepcions com el futbol sala.

De l'antic Son Moix per ventura val més ni parlar-ne. Les imatges de televisió de diumenge vespre parlaven soles. El nombre de seients buits de les grades esdevenia una mena de tràiler del capítol final d'un serial que havia funcionat bé. Hem llegit, no fa gaire, que les institucions han activat novament el Museu de l'Esport, aquell magatzem d'objectes que gairebé mai no ha estat obert al públic, una institució que totes les legislatures i tots els partits es proposen revitalitzar i posar al servei de la ciutadania.

El museu vertader de l'esport és al carrer i es pot contemplar amb detall, sobretot si hom té un mínim de sensibilitat. Sense sortir de Palma -el municipi que disposa de les pitjors instal·lacions esportives municipals de l'arxipèlag en relació al nombre d'habitants-, ben aviat hom s'adona de l'estat del pavelló de Son Moix, tarat i tancat des de fa una sèrie d'anys; i un quants pavellons més buits per manca d'equips de competició, arran de la desaparició del bàsquet femení i el voleibol professional.

Per afegitó, dos velòdroms sense que cap ciutadà no conegui el nom de cap ciclista mallorquí que s'hagi salvat d'aquella desfeta provocada pel projecte Urdangarin. Prop de l'exuberància del Palma Arena, hi podeu visitar dues de les instal·lacions més deteriorades de les Illes: l'antic camp de futbol de l'Antoniana i les instal·lacions de Sant Ferran, que ens remeten als anys cinquanta i seixanta, paradigma de la Palma preturística.

Alguns quilòmetres més lluny, les instal·lacions esportives dels Prínceps d'Espanya romanen, paradoxalment, com un dels paisatges esportius més dignes i de més llarga durada. El paisatge de les instal·lacions esportives s'assembla cada cop més a una ruta arqueològica d'interès general. Les imatges d'IB3, del Camp Nou d'Inca, diumenge passat, reforçaven aquesta idea arqueològica de les instal·lacions.

Equips de Segona Divisió B -Constància i Atlètic de Balears- amb camps cinquantenaris, de ciment, amb aluminosi, reflex d'una societat que canalitzava en el futbol una gran part de les seves quimeres i frustracions. Els camps del Binissalem, Manacor i la Soledat, però també Es Torrentó de Felanitx i molts d'altres ens recorden una altra Mallorca, un país que compta amb un inventari arqueològic esportiu que convendria començar a catalogar i valorar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.