nubes dispersas
  • Màx: 10°
  • Mín:

Pobres Reis

Després d'aquell primer capítol dedicat a la mula i al bou ara tocaria haver vingut una segona entrega amb la llegenda dels Reis. No he vist, encara, massa comentaris sobre aquesta qüestió, probablement perquè no ha interessat ni les grans superficies ni a les franquícies que ho controlen tot.

Ningú no tira pedres sobre les seves teulades. Això dels Reis Mags convé a una societat que creu profundament que sense consum no hi ha futur. Els Reis, per altra banda, també són bons acompanyants dels que s'oposen al consum i promouen un estil de vida alternatiu. Sense Reis ens sentim orfes i desemparats, insegurs i desconfiats. Els nostres reis també feien festa abans, quan les coses anaven bé, estaven protegits i ningú no gosava qüestionar en absolut el paper de la monarquia.

Sense reis tampoc no hi havia futur per un estat que se sentia incòmode davant els uniformes i insegur davant el model republicà. Tanmateix, els nostres reis venen d'una sèrie d'anys horribles, patint com una família normal i experimentant els mateixos mals endèmics de la societat. Altre temps els monarques haurien presidit la festa de la Família, a la Plaça Colon de Madrid, per posar en relleu els valors de la família cristiana. Per sort pels creients les manifestacions de la fe no tenen connotacions monàrquiques, per bé que continuen arrossegant-ne moltes qfinitats polítiques.

Ara ningú no els vol a prop, als reis, perquè només la seva presència qüestiona i divideix. Si la batlesa de Madrid, Ana Botella, ha signat a favor d'un hospital madrileny que el seu partit vol tancar, els Reis també podrien fer-se més visibles i humans, a costa de ser signe de contradicció, però fer alguna cosa, tenir algun gest cívic que no es limiti a protagonitzar un discurs anual, intrascendent i insípid. Allò que sosté els reis és, precisament, la seva capacitat de sorprendre, tant si són de carn i òs com si formen part de la constel·lació que sosté les emocions humanes. Mentrestant arriben els Reis Mags, els de veritat, els que mai no fallen, els que sempre aporten alguna dosi d'il·lusió infantil a la nostra vida.

Un esperit que mai no ens fa sentir idiotes ni il·lusos, sinó que més aviat ens reanima aquell desig d'espera, la capacitat de confiar i no desesperar, la seguretat de sentir-nos vius, estimats, valorats i d'existir en el pensament d'algú. Els Reis autèntics són aquells que només existeixen en el relat de la vida, que mai no es corrompen, ni passen de moda.

Aquests Reis d'Orient s'ofereixen i regalen, transiten pels carrers i van de casa en casa, miren als ulls, riuen i ploren amb els nins i els majors, fins i tot en aquest temps d'austeritat on cap nin no espera més d'allò que intueix que pot rebre. Els Reis vertaders són pobres, ho reparteixen tot, són exclussivament mediadors i tenen caducitat. Surten un dia i prou, com una metàfora d'allò que ens toca viure. De poc n'hem de saber viure molt i si tenim molt hem de descobrir on i qui viu amb poc...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.