"No hi ha projecte nacional sense projecte social". Ha estat la frase més destacada del discurs de Cap d'Any del president de Catalunya, Artur Mas. Aquesta declaració ideològica ens ve a donar la raó a aquells que, des de posicions d'esquerres, hem defensat històricament la sobirania dels pobles de les Illes Balears i els Països Catalans. Efectivament, un projecte nacional ha d'anar lligat al benestar dels seus ciutadans, de tots els ciutadans i no als d'una oligarquia dominant, i això requereix un projecte social. Aquest concepte és particularment important en aquest moment històric, i no precisament pel procés d'autodeterminació iniciat a Catalunya, sinó per la deriva que ha pres la Unió Europea, la qual afecta, i molt, el nostre model nacional i social. La gran majoria de moviments nacionalistes de l'Estat espanyol sempre han estat profundament europeistes, veient en Europa el model democràtic que ens permetria el marc del nostre alliberament nacional, en contraposició a la dictadura franquista. Però la terrible crisi econòmica i social ens obliga a fer-nos la següent pregunta: és possible un projecte social en el marc de l'actual Unió Europea? Alguns diran que no és el moment de plantejar-nos una qüestió d'aquest calat. Però és possible un projecte social condicionat per unes institucions com la Unió Europea i el Banc Central Europeu, que han deixat en mans dels bancs privats la política monetària? O és possible la pervivència d'un estat-nació quan el seu deute sobirà està en mans d'uns mercats controlats per uns especuladors insaciables?

La resposta és no. Quan un Estat, com l'espanyol, ja es veu obligat a pagar més interessos als bancs que tot el pressupost de tots els ministeris junts, aquest Estat està en fallida tècnica. La futura Catalunya independent no resistiria la imposició d'unes polítiques monetàries que destruïssin el que encara queda de l'estat del benestar. La jove nació independent, qüestionada per aparells estatals molt poderosos, o no tendria crèdit entre els mercats o es veuria obligada a pagar uns interessos d'usura als bancs privats que l'ofegarien, forçant l'aplicació de més retallades socials, fins a fer perdre la fe en la independència als seus ciutadans.

Aleshores, la conclusió és òbvia: o la Unió Europea accepta que el Banc Central financi directament els estats, al mateix interès que exigeix als bancs privats, alliberant-los de la càrrega financera que els ofega, o els nous projectes nacionals s'hauran de construir al marge d'aquesta Unió controlada pels grans grups financers. Als qui creuen que no hi ha vida fora de la Unió, els respondria que on no hi ha vida és dins aquesta Unió Europea. Si aquesta no es reforma profundament i democràtica, l'alternativa és retornar als bancs nacionals públics i, en el cas de Catalunya, l'emissió de bons patriòtics perquè els seus ciutadans financin la posada en marxa del nou Estat. Continuar com ara sí que és voluntarisme condemnat al fracàs. I el fracàs seria definitiu.
President de la Fundació Emili Darder