Després de la guerra Francoprussiana, alguns diaris regalaren als seus subscriptors un mapa de la guerra que titularen Croquis del Teatre de la Guerra. El contingut d'aquest croquis en qüestió ofereix algunes coordenades que tenen a veure amb el teatre de la crisi actual, perquè hi apareixien exclusivament els territoris que en l'actualitat s'ofereixen com a locomotores d'una Europa en estat de xoc.
Les fronteres es localitzaven entre París, el nord de Suïssa, el mar Bàltic, Dinamarca i el mar del Nord. I enmig, com una reina, l'Alemanya del Nord i l'Alemanya del Sud. Parlam dels territoris que més turistes han embarcat en direcció a les Illes Balears durant els darrers cinquanta anys, amb perdó de la Gran Bretanya. Segons les estimacions que ens ofereixen els mitjans de comunicació actuals, aquests països es dediquen a controlar el ritme de la crisi, a marcar el pas de l'estat anímic dels inversors i a dissenyar l'agenda de la resta de països de la Unió Europea. Ens referim a tots aquells estats que després de la Segona Guerra Mundial han aspirat a europeïtzar-se i, ara que ho havien aconseguit, s'han descobert sotmesos i encadenats.
Tenim més, vivim millor, però estam fermats de mans i peus, inhabilitats i mancats de llibertat. I el problema va, lamentablement, augmentant i camina imparable en una direcció que ningú no sap on anam realment. No ho sabem, però intuïm que la situació també deu esser realment inquietant per a la mateixa Alemanya, sobretot quan hom comprova que Air Berlin deixa de volar amb regularitat i els touroperadors esperen que passi aquest hivern terrorífic. Això que era simplement una intuïció ens ho han confirmat estudis empírics de l'Institut Alemany d'Investigació Econòmica, que posen de manifest que el poder adquisitiu de la classe mitjana germànica ha disminuït clarament durant els darrers anys. Els mesos d'octubre i novembre deuen haver estat d'allò més crítics a Mallorca en tot allò que afecta el petit comerç i els serveis que es beneficien directament del turisme. Palma fa setmanes que sembla un desert, un cementiri, un espai afectat per la manca de visitants, empobrit des de tots els punts de vista.
Els petits botiguers, souvenirs, cafès i restaurants del centre de la ciutat es fan creus de la situació i constaten un clima que ens retorna als inicis del turisme convencional, al turisme exclusiu de l'estiu i prou. La classe mitjana alemanya, resultat del miracle alemany, també està en recessió i no pot consumir ni disposa del nivell de solvència econòmica de fa uns anys. Allò que està succeint arreu és una nova distribució, més desigual i més desafortunada, del benestar social, però molt especialment està ferint les classes populars asfixiades i sense aire suficient per transitar pels ascensors que havien fet servir durant els darrers trenta anys.
L'asfíxia és general i afecta d'una manera molt directa aquells que mai no s'havien plantejat que aquest sistema tenia costures que es podien rompre. Ara tot és més complicat perquè segurament parlam d'un model de guerra diferent, una guerra que mata igual però amb unes armes més sofisticades, però sempre acompanyades de sofriment.
