Mentre escrivim aquest article, desconec el rumb de la cimera de presidents que s'està celebrant a Madrid i, com és obvi, tampoc no en podem avançar el resultat final. Com se suposa, un sempre espera un miracle, però en aquest cas difícilment es produirà, sabent com està la situació i quines són les característiques del santuari del poder central. Amb aquestes paraules no pretenc banalitzar el tema. Més aviat entenem que val la pena reconsiderar l'estat general dels mals que ens tenen paralitzats.

El malalt -és a dir les Illes Balears- ha empitjorat substancialment des de les passades eleccions autonòmiques de maig 2011. Sabem, tanmateix, que la causa de la situació no és imputable al govern actual de la Comunitat, com tampoc no ho era el govern anterior. Però a l'executiu presidit per José Ramón Bauzá se li han d'exigir responsabilitats de tot allò que prometé resoldre i no només no ha arreglat sinó que s'ha encaparrotat a emmalaltir encara més. Mentre governava el Pacte el grau d'exigència dels poders fàctics de les Illes Balears era elevat, sobretot perquè entenia el govern com un missatger per recordar l'estat de les Balears davant Madrid.

Llavors com ara aquest tarannà ha fet molt mal al país, perquè ha minimitzat el paper dels polítics a simples baules clientelars, com a mediadors al servei d'interessos que, en el cas de la majoria de l'empresariat illenc, ni tan sols beneficia directament els ciutadans de les Illes. A Madrid menyspreen absolutament els governs perifèrics servils i clientelars, sobretot quan tenen un tarannà servil i bavós. Amb la crisi, el Govern s'ha humiliat, s'ha allunyat dels col·lectius exigents i ha menyspreat el discurs autonomista i reivindicatiu.

La publicació dels pressuposts de 2013 són el reflex d'aquesta imatge col·laboracionista d'un govern que no defensa els interessos del seu país, sinó que es dedica a legitimar i a reforçar els interessos dels nostres principals competidors. En aquest sentit, hom té la sensació que els representants elegits de les Illes Balears no respecten cap obligació moral ni real amb el seu poble, ni amb la gent que representen. Les veus que se senten des del PP reforcen encara més aquesta idea decadent de la política.

Una veu, que responia al nom de Lourdes, defensava aquesta idea en un mitjà radiofònic. En aquest cas sonava a una veu que responia d'una realitat virtual o del més enllà, una veu que transmetia paraules inconnexes que venien del més enllà. S'oferia com la gran solució als problemes reals de la gent, quan en realitat esdevenia una cacofonia d'ultratomba, amb referències a mals sobrenaturals que podrien sobrevenir si els ciutadans no seguien de forma acrítica les receptes que el món està receptant al país per acabar amb tots els mals.

De Lourdes els més crèduls n'esperen un miracle, mentre que els creients reconeixen que el miracle és una excepció, una probabilitat que la natura es reserva i que s'esdevé en comptadíssimes ocasions. On són aquells que fa un temps volien comandar a ca nostra? On són aquelles veus conservadores que sempre trobaven ossos en el lleu? Han perdut la memòria?