Com que la història ens ha ensenyat que ser desconfiats i esperar sempre el pitjor és l'única manera de sobreviure, no ens acabam de creure que quelcom que fins ara vèiem llunyà i, reconeguem-ho, gairebé impossible, es pugui acabar fent realitat d'un dia per l'altre. Però, malgrat tot, aquestes darreres setmanes hem anat recollint diferents impressions que ens empenyen, per una vegada, a deixar el pessimisme crònic que ens acompanya.

L'eclosió independentista al Principat ens ha demostrat que encara és possible trencar l'agenda de l'establishment. La mobilització popular catalana, fruit de la capacitat d'haver sabut canalitzar un estat d'ànim col·lectiu que vessava crispació, ha esmicolat els fulls de ruta de l'oficialisme i l'ha obligat, a la fi, a deixar enrere el nefast "ara no toca" dels darrers trenta anys. La frase, generada pel pujolisme però aplicada a parts iguals per totes les formacions de l'arc parlamentari, no havia fet sinó aprofundir en el desencís ciutadà i en la separació entre el poble i els que diuen que el representen. De manera que haver aconseguit desterrar-la és ja una victòria no poc important.

A més, ens comença a fer la impressió que, a la fi, el catalanisme polític del Principat, en tot el seu espectre, fa passes decidides per presentar-se davant la societat catalana, i enfront de l'Estat espanyol, amb un objectiu comú que s'ha consensuat, no en l'interior dels despatxos, sinó al carrer, a les barres dels bars, i a les reunions locals de múltiples assemblees, entitats i fòrums d'acció i debat cívic. La qual cosa ens porta a insistir, una vegada més, en les arrels democràtiques i populars d'aquest moviment i, especialment, en la fortalesa de la societat civil organitzada al Principat, sense la qual res no seria igual.

Ara, que la notícia és la convocatòria d'eleccions per al pròxim 25 de novembre, estem obligats a reconèixer que la complexitat d'aquest fenomen que emergeix és, evidentment, massa gran perquè sigui interpretada només en clau dels objectius de partit que pugui haver-hi en joc. Reivindicant el necessari optimisme, podem apuntar que, a l'aguait del tacticisme electoralista d'uns i altres, hi ha una societat que observa amb atenció les formes, els missatges, les actituds, els comportaments i els símbols que s'empraran els pròxims dos mesos en una pugna electoral que fa camí de ser històrica. Menystenir la maduresa democràtica, la complexitat i les ànsies d'un nou horitzó col·lectiu d'aquesta societat poden abocar-ne més d'un al fracàs.

En aquest sentit, el missatge de la por que proclamen alguns des de Madrid, cridant a fer front al projecte català amb el tancament de files en el monolitisme jurídic i, fins i tot, en l'acció militar en els termes que preveu la Constitució espanyola, és, d'entrada, una clara demostració del seu fracàs i, per tant, un primer èxit per a una societat, la del Principat, cada vegada més conscient que amb aquesta Espanya més val que els lligams siguin exclusivament sentimentals.