La nostra generació, i més encara la dels nostres pares, ingressava a la universitat sabent situar, posem per cas, Carlemany en les coordenades temporals de la història. Avui dia això és demanar la lluna. És cert: saber qui eren els carolingis, d'entrada, no serveix absolutament per a res. Qualsevol informació sobre aquest llinatge poderós per part de la ciutadania no modificarà gens ni mica els moviments de rotació i translació de la Terra, ni l'índex Dow Jones es veurà afectat per cap sotrac o enlairament sobtats. Ni, molt menys, afluixarà la prima de risc, cosa que sembla que ja no farà mai... Però resulta que les experiències del saber se situen en una xarxa il·limitada de relacions, com el firmament farcit d'estrelles, i ens proporcionen vastíssims i inesgotables brolls de referències per a situar-nos en el món i comprendre'l. En definitiva, per a ser ciutadans solvents i amb criteris propis, és a dir, lliures.
Els carolingis conformen un conjunt de dades remotament erudites. Ara bé, aquests bàrbars francs, passats pel sedàs del cristianisme, esbossen per primera vegada, cap allà al segle IX, una geografia d'Europa, encara prou vaga, però bressol del que en el futur fermentarà i que avui mateix precisament està en plena discussió, com a fruit de les contradiccions internes i sobretot d'un esperit mercantilista fatal, que ho fa trontollar tot.
L'imperi d'Aquisgrà rivalitzà amb l'islam, aquella neòfita i expansiva criatura creada per Mahoma, i Bizanci, l'hereu directe i encara sublim de Roma: el Mediterrani era el mar que els unia i els separava, tal com passa a hores d'ara. I com que la cultura és una xarxa d'associacions imprevisibles, estimulants i creatives, resulta que els carolingis de fa més de mil anys ens són útils per a entendre la rivalitat secular francoalemanya (de la qual allò del Merkosy de fins fa dos dies no era més que una derivació), el diàleg o la confrontació entre civilitzacions, els vaivens del cristianisme, l'allunyament dels països balcànics i una tirallonga de circumstàncies històriques que arriben fins a l'actual què diantre cal fer amb Turquia. Qui més qui menys exhibeix prevencions a la seva entrada a la Unió Europea (a l'Europa militar, esportiva, econòmica i, fins i tot, eurovisiva ja fa temps que hi pertany). Hi ha qui les situa en l'àmbit de la cultura: l'imperi Otomà hauria col·locat definitivament aquella geografia als afores d'Europa. D'altres s'atrinxeren en el fet religiós: el cristianisme i no l'islam definiria la civilització occidental. En tot cas, es tracta d'explicacions (que poden esdevenir justificacions, però no és ni molt menys és el que propòs) de caràcter històric i cultural que ara semblem perfectament prescindibles a l'ensenyament que ens imposen els plans d'estudi.
