Cinc anys en estat de xoc ens estan ensenyant moltes coses, entre d'altres que la realitat és alguna cosa més que dades estadístiques. El nombre de medalles obtingudes en els Jocs Olímpics ofereix detalls sobre la realitat, però poca cosa més. Una de les lliçons que anam aprenent, per experiència, és mirar amb perspectiva i contemplar el recorregut històric de l'estat i observar l'evolució del país, en comparació amb les civilitzacions sòlides. En el marc de les Olimpíades, la Gran Bretanya ha transmès una idea al món, plena de continguts. Avui molts observam Londres amb l'actitud de qui vol aprendre, millorar i imitar grandeses intangibles.
La Gran Bretanya, al marge del debat sobre el continguts del seu imperi, compta amb una llarga història de lluita democràtica i de consolidació de valors cívics, i aquest és el seu principal actiu, el que ha volgut mostrar al món justament aquests dies en què era el centre d'atenció mediàtica. En aquest sentit, Londres ha recuperat el lloc que li pertocava en l'imaginari de la ciutadania planetària i a partir d'ara l'associarem a un model polític i social líder, però també diferent, en el marc d'allò que s'entén per unitat i diversitat europea. Londres és alguna cosa més que un hòlding d'oficines o la gran capital de la diversitat.
En el marc de Londres 2012, hi hauríem de veure molt més que els fils de continuïtat de Barcelona 1992. Joan Mascaró Fornés, el 1955, en una de les seves reflexions sobre política internacional, recordava a Joan March -Verga-: "Espanya no pot fer res, sinó mirar des d'enfora. No som una força internacional!". Mascaró s'havia retirat a Anglaterra el 1936, en Verga havia creat una oficina a Londres des d'on gestionava part dels seus negocis i a Londres hi estudiaren els seus fills, amb Mascaró com a professor i secretari de Joan Marc Servera mentre es formaven a Cambridge.
Mascaró enyorava Mallorca i tenia una gran nostàlgia del món cultural català de la Segona República. Des de la perspectiva britànica, observava l'itinerari de l'Estat espanyol amb pessimisme. Pensava: ‘Espanya no figura per res en el món d'ara'. L'imaginari ha canviat radicalment si el comparam al del començament de la dècada dels cinquanta, quan Mascaró escrivia aquests pensaments. Actualment, l'Estat espanyol figura en el mapa de la Unió Europea, però segurament segueix sense figurar en els àmbits de decisió i sense fer part del grup de forces internacionals que tenen veu i legitimitat per fer-se sentir.
Allò que el món espera no són paraules buides, diria Mascaró Fornés, sinó gestos i obres que avalin virtuts i projectes que formategin la vida individual i col·lectiva amb uns altres materials humanístics. En aquests instants mancats d'entusiasme, el perill, ens repetiria Mascaró, és somiar coses grans, i deixar de fer coses petites, i acabaria: "Procurem perfecció amb les coses petites, silenci interior, visió calmada del camí, i anem caminant". Aquest és lloc que ens pertoca i aquest, l'estil que ens farà anar enfora, sabent que, com el pagès, a poc a poc s'encén el foc.
