La Diplomàcia Vaticana és coneguda i reconeguda per la seva finezza i per haver patentat un estil propi en allò que afecta la relació entre els pobles, les cultures i els estats. El Nunci Apostòlic, en el cas de l'Estat espanyol, és el degà del Cos Diplomàtic i representa l'excel·lència en tot allò que toca les relacions exteriors. El Nunci és l'ambaixador de l'Estat vaticà, però sobretot representa simbòlicament i realment el Papa, l'autoritat màxima de l'Església, òbviament amb un substrat teològic que no és l'objecte d'aquest article.

El Nunci té la funció de treballar profundament en el territori on ha estat enviat, té el deure de conèixer en detall l'espiscopat i els responsables de les obres catòliques, i té també entre les seves tasques primordials seleccionar els candidats a l'episcopat, en diàleg amb l'Església local. La Secretaria d'Estat contemporània és el dicasteri romà que coordina la labor dels nuncis apostòlics arreu del planeta i filtra aquests actius al Papa. Com a conseqüència d'aquesta missió, aquest departament compta amb una experiència profunda i rica en termes polítics.

Una experiència de tal magnitud que es pot considerar que la seva labor va més enllà de la política utilitària, talment com si la seva grandesa es fonamentés en la política de gamma alta. Un dels principals handicaps que ha tingut i té la política vaticana a l'Estat espanyol és la contaminació política, una realitat que intoxica i desvirtua lectures més tranquil·les, dialogants i integradores.

Lectures que haurien de caracteritzar i liderar precisament les confessions religioses si allò que pretenen és ser una alternativa a la secularització i una font d'inspiració de valors morals. La divisió i la manipulació religiosa és, encara, una de les grans ombres de la història contemporània de l'Estat espanyol i, desgraciadament, la ciutadania continua instal·lada en un model d'interpretació religiosa obsoleta i casposa.

Aquesta malaltia, malauradament, és compartida pels sectors catòlics més conservadors i pels col·lectius més bel·ligerants contra les manifestacions catòliques. Uns i altres es consideren hegemònics i condicionen les preses de decisió en les principals institucions eclesiàstiques, polítiques i institucionals. Aquestes grups que es vanaglorien de la seva militància excitant i responen a una minoria sociològica, però no estan legitimats per representar les majories.

Si hom hagués fet cas dels absolutistes, integristes, carlistes i conservadors radicals dels segles XIX i XX, els mallorquins Bernat Nadal, Miquel Salvà, Mateu Jaume, Pere Joan Campins, Gabriel Llompart i Josep Miralles mai no haurien estat bisbes de Mallorca. Sis dels millors bisbes de Mallorca de la contemporaneïtat no haurien estat mai elegits pels grups més radicals i fonamentalistes de l'Església mateixa.

Llavors, com ara i com sempre, aquí i a l'altra punta del món catòlic, hi ha sensibilitats i punts de vista diferents a l'interior de l'Església. El Nunci Apostòlic primer i el Secretari d'Estat després tenen la responsabilitat d'interpretar els signes dels temps, un dels quals, com sabem, també s'il·lumina amb un bon coneixement del passat. Un altre, també de fonamental, respon a la capacitat de llegir amb serenitat i amor els sentiments i les emocions dels creients de cada lloc i de cada temps.