Els béns públics

D'això precisament parlen els historiadors Timothy Snyder i Tony Judt a Pensar el segle XX (edicions La Magrana), l'excel·lent llibre de converses que ha aparegut després de la mort de Judt l'any 2010. Entre d'altres temes -la biografia intel·lectual i vital de Judt, el sionisme, el pensament d'esquerres, els desastres del segle XX i el seu ús polític, l'aposta per la socialdemocràcia...-, els dos historiadors reflexionen sobre aquesta gradual pèrdua de la qualitat d'allò públic, exemplificada perfectament pel consum d'aigua embotellada.

Diu Snyder: "L'aigua demostra fins a quin punt pot degenerar la civilització i tot i així pensar que d'alguna manera estàs progressant fent-ho tot privat (...) Hi havia fonts d'aigua en llocs públics, les quals ara van desapareixent de mica en mica". El dilema de fons que exposen els dos intel·lectuals és de primer ordre: ¿fins a quin punt s'ha deteriorat allò públic, davant dels nostres ulls, sense que ens n'adonéssim, sense que estiguéssim en condicions de fer-hi res?

Públic, aplicat a un bé, ha significat durant molt de temps que, fet i fet, no era de ningú. Les empreses públiques eren improductives, ineficients, produïen en condicions gairebé de monopoli, mentre que si la producció es privatitzava es produiria una millora notable en la qualitat dels béns i en preu que finalment havia de pagar el consumidor. Això almenys era el que deia la teoria: que les condicions de producció d'allò privat -la competència, la llibertat de preus- milloraven la qualitat final dels productes destinats a la ciutadania. Al final hem vist que la teoria no acabava de quallar en una realitat que ens ha privat de tots aquests béns i serveis que havien de millorar: ni l'aigua de l'aixeta ni el transport públic, i tot perquè els ciutadans mai no havien acabat d'assimilar que aquestes coses eren de tots i que ens corresponia a tots denunciar-ne la degeneració, o ara tornar a demanar que siguin les administracions les que se'n facin càrrec.