Des de finals del segle XIX fins a principis dels anys 70 les societats més avançades, i entre elles  l’europea, tenien uns objectius socials clars que abanderaven els moviments més progressistes amb una certa connivència amb els grups conservadors: reduir les diferències entre rics i pobres, lluitar, en definitiva, contra les desigualtats socials. Havien entès la màxima d’Adam Smith quan deia: cap societat no pot prosperar i ser feliç quan la majoria dels seus membres són pobres i desgraciats. Uns per convicció i altres per una mena d’egoisme intel·ligent havien construït un determinat consens que els va permetre compartir l’objectiu social de transformar un món competitiu, classista i diferenciador en una societat amb vocació més igualitària. Els mecanismes emprats foren bastant elementals: impostos progressius; subsidis del govern per als més necessitats; serveis socials gratuïts i creació de fons de previsió per situacions de crisi. El resultat d’aquest consens va ser reduir de manera visible les diferències entre els més rics i els més pobres, no d’una manera absoluta però sí d’una manera notable. S’havia aconseguit eliminar tensions socials i obrir un món de noves possibilitats i esperances per als estaments amb menys recursos i de més seguretat per als més afavorits. Tot i que durant aquest mateix període Europa hagué de suportar dues guerres mundials, això no va impedir que el virus de la igualtat es deixàs d’encomanar, no solsament a la major part d’Europa, sinó també als Estats Units d’Amèrica, a Austràlia, a Nova Zelanda ... i, en resum, a tots aquells països en vocació democràtica. Avui, quaranta anys després, sembla que aquell esperit social, solidari i tolerant, on els valors tenien molt més valor que el preu de les coses, hagi desaparegut. De fet, com molt bé ens ha recordat Tony Judt, en poc més de tres dècades hem desfet la feina de més de 70 anys. I el darrer quinquenni, alguns països, com per exemple Espanya o Grècia o Portugal o  Irlanda o Itàlia, han retrocedit socialment encara més que durant els darrers quaranta anys. Avui el sentit del camí sembla ser el contrari al dels anys setanta. Estam reconstruint, sense cap consciència de l’error i del perill que això suposa, un vell model de convivència on la majoria dels seus membres seran pobres i desgraciats, fet que ens durà, indefectiblement, que la nostra societat ni pugui prosperar ni pugui ser feliç; tot perquè algú o alguns han après a aprofitar tot el que està passant per tal fer-se molt més rics. I a alguns altres se’ls està fent fora de la festa perquè sembla que hi ha alguns bojos que volen per a ells sols tota la pista de ball.