Estats-nació lingüicides

Com que aquells súbdits pertanyien generalment a cultures i llengües diverses -a la França de Lluís XIV, per exemple, només un terç dels habitants tenien per llengua pròpia el francès- se'ls va "nacionalitzar" lingüísticament, obligant-los a aprendre la llengua oficial de l'estat i combatent la supervivència de les altres. El català a Catalunya Nord, sense anar més enfora, patí innombrables escomeses que arriben fins a l'actualitat. No foren els nord-catalans qui voluntàriament acceptaren el francès -excepte determinades elits esnobs i dirigents, minoritàries- sinó l'estat que els obligà a aprendre la langue d'oeil i a "oblidar-se" cada cop més de la llengua catalana pròpia, ancestral.

La circumstància es repetí, d'una manera o d'altra, als estats plurinacionals i plurilingües europeus, sempre amb la llengua com a eix vertebrador i desvertebrador, segons el costat d'on es miri. Per això, ara que un informe ha posat damunt la taula que centenars de llengües han desaparegut als últims segles i moltes d'altres es troben en risc de fer-ho, cal recordar que una bona part dels idiomes oficials adoptats pels estats europeus no existien en la forma en què avui els coneixem abans del segle XIX.

L'obsessió malaltissa dels governants espanyols i dels seus agents autonòmics per preservar els drets i les llibertats dels castellanoparlants -així és com ho venen- no és més que la versió moderna, actual i "constitucional" d'una manera de fer que ja porta uns quants segles de trista vigència i que només l'obstinada voluntat (no sempre conscient) de l'altra comunitat lingüística, la catalana en el nostre cas, fa que no se n'acabin de sortir.