En aquest moment en què sura novament el sentiment tràgic de la vida, ens sentim també sadolls de receptes sobre la felicitat i l'autoajuda. Anestesiats pels succedanis de la biologia i la psicologia, ens enfrontam a noves pors i qüestionam profundament la medicina convencional. La felicitat no depèn dels medicaments, de la mateixa manera que el dolor és alguna cosa més que un mal físic que s'elimina temporalment amb morfina.

Victor Frankl, ara tan manipulat pels divulgadors de l'autoestima, escrivia que el pitjor per a un presoner en un camp de concentració no era patir, sinó sobreviure i haver de constatar que en arribar a casa -després d'aquella tragèdia- ningú no et valorava i havies de plantar cara a un món que havia fet la seva via, sense reconèixer el mèrit ni el valor del que tu havies suportat. La vida és tan eixuta, a vegades, que no té espai per als herois, com tampoc no en té per als poetes ni per a tots aquells que fan de la seva vida una metàfora per embellir la vida col·lectiva. Sé, tanmateix, Jaume i Tomeu, que aquest no és el vostre cas.

Som molts els que us admiram i som moltíssims els que ens agradaria agrair-vos allò que heu fet pel país. El gest del vostre dejuni per la llengua és molt més que una reivindicació i va més enllà d'una protesta pacífica. Em consta que aquestes setmanes us han canviat la vida. Tot ho veis d'un altre color i us heu enriquit amb una vivència que us ha aportat una perspectiva de la realitat que només vosaltres heu experimentat en plenitud.

Avui, després d'aquesta quarantena, teniu una idea més clara dels perills i de les bondats, de les fortaleses i de les debilitats del país, però també us sentiu moralment més legitimats per dir una paraula, sense agreujar i sense dogmatitzar.

Des de la mística de la reivindicació, des del gest que us honora i us fa grans en el cor de la nostra gent, qualsevol proposta sobre la llengua, la cultura i el futur apareix enriquida per aquest gest que heu protagonitzat. El punt de veritat que representau m'interessa d'una manera especial, sobretot perquè hi reconec un valor afegit, un actiu, tot i saber que som persones que anam fent, arrossegant les nostres limitacions i les nostres misèries, que certament són moltes més que les que desitjaríem.

Ens movem en un marc de dificultat generalitzada, però convé no perdre de vista que cada generació és responsable d'higienitzar el seu temps i de fer-ho amb astúcia i generositat alhora. En aquest petit espai sagrat, de conviccions cíviques, que tots tenim i que no sempre compartim amb la comunitat, hi tinc col·locat un univers de petits herois que han fet gran tot allò que consider simbòlic i tot allò que estim de veritat.

Avui, diumenge de l'Àngel de 2012, us col·locaré definitivament en la capella dels àngels custodis del meu país i en sentir olor de malmenament de tot allò que consider el tresor dels avis demanaré la vostra intercessió davant les forces invisibles i intangibles que fan sonar les trompetes i criden la ciutadania a vigilar.