De petit no acabava de comprendre com hi podia haver homes entregats exclusivament a l'ensenyament. Entenia, en una societat clarament masclista, que hi havia dues castes de vocació religiosa, la dels capellans i la de les monges, els primers dedicats al culte i elles entregades a l'educació de les nines i a les tasques més domèstiques de l'església. La religió era un component essencial en l'univers de la nostra família, catòlica, pagesa i tradicional.

Un conco nostre tenia dos cunyats Germans de les Escoles Cristianes -coneguts popularment com a frares del baverall o de La Salle. Els cosins mantenien una relació molt cordial i afectuosa amb els seus oncles materns, i els record encara tots dos vestits amb l'hàbit preconciliar de l'institut. Sabien francès i eren molt cultes, i adesiara ens regalaven alguna pilota de bàsquet o de futbol, segurament les primeres que vam veure, perquè vivíem en una localitat sense cistelles ni camp de futbol.

En el context d'aquella familiaritat, jo, que feia d'escolanet, no acabava d'entendre aquells homes, que no eren capellans, sinó mestres, dedicats exclusivament a la docència. El germà Pere Falconer Reus (Algaida, 1921 - Pont d'Inca, 2012) era el més petit dels dos, i acaba de morir aquests dies, després d'una vida dilatada i viscuda amb la intensitat que ha pogut viure la gent de la seva generació.

D'aquella experiència de quan servidor tenia sis o set anys fins ara han passat molts anys i hom ha anat coneixent en més detall i profunditat aquesta institució religiosa i d'altres, amb els seus particularismes. He après a valorar la diversitat de registres a l'interior de l'Església, fins i tot la pluralitat de matisos que apareixen a l'interior d'aquestes institucions aparentment tan encotillades pel marc carismàtic. Dimecres passat, a la capella de l'antic escolasticat lasalià del Pont d'Inca, vaig viure per primera vegada l'esperit i la identitat de Sant Joan Baptista de la Salle, de la mà del germà Rafel Matas.

En el marc del funeral en memòria de Pere Falconer vaig entendre i sentir alguna partícula d'allò que senten i testimonien aquests homes, dedicats exclusivament a la docència, i que han fet de l'educació un sacerdoci. A més, vam compartir amb els membres de la institució un fil de memòria personal, com va ser el trajecte personal de Pere Falconer, amb les seves singularitats.

La seva biografia està directament relacionada amb la creació, amb la pintura i amb l'art en general. Va ser sobretot un artista, viu i sempre actiu, un religiós que semblava que no encaixava gaire en el paradigma dels germans especialitzats en ciències útils, experts i pragmàtics. En realitat, allò que aportava Falconer complementava la tasca global de la seva institució.

La grandesa d'aquests instituts que s'avançaren a la globalització ha consistit a no deixar de ser allò que han estat sempre, lleials als seus orígens. I encara ara, en visitar el Pont d'Inca hom sent una aroma de ciència i d'educació francesa, un aire i una arquitectura inspirada en una manera moderna d'entendre el món.

La Salle ja és un dels grans actius de la nostra societat, sobretot perquè ha alfabetitzat i escolaritzat, però sobretot ha acompanyat la petita burgesia illenca en el trànsit a la modernitat. Dels quasi cent deu anys de compromís de La Salle a Mallorca, Pere Falconer n'ha protagonitzats vuitanta, segurament l'etapa més esplendorosa i més transcendental.