Potser és encertat el comentari d'una lectora que signava "Vilera", al meu article de dimarts passat titulat: "Violència, senyora Cabrer? Parlem-ne", en el sentit que els meus comentaris a la grolleria que ens va fer el Consell de Mallorca als jurats del premis de poesia i narrativa juvenil arribaven una mica tard, que aquests fets havien de ser denunciats de seguida, sense retard. Però també hi he d'afegir que cadascú és així com nasqué i jo som molt calent de reaccions, m'atabal una cosa de no dir, davant la injustícia i l'estultícia em posaria a repartir llosques i no acabaria, em costa aconseguir justa temperància, la qual cosa feia més que recomanable deixar-ho dormir un temps, que és el que he fet. Hem fet.
I perquè es facin a la idea de la magnitud de la perbocada que ens enduguérem, errats de comptes superlatius com som, perquè s'adonin de la violència de tot plegat, els reproduiré a continuació un escrit que redactàrem abans de res, signàrem i mai per mai entregàrem a son destinatari a la vista de tot plegat. Deia així: "Comunicat del jurat de poesia dels premis Mallorca 2011./ Els membres del jurat de poesia dels premis Mallorca acorden per unanimitat agrair al Consell de Mallorca que hagi mantingut aquests premis tal com varen néixer, únicament per obres en llengua catalana, i demana que així continuïn per la dignitat de la nostra cultura, que ja ha rebut massa atacs./ Fem extensiu a tots els responsables polítics de les Illes la crida perquè assumeixin el compromís, ara més alt que mai, de defensar amb els mitjans necessaris la nostra llengua, cultura i identitat./Palma, a 8 d'octubre de 2011." I ho signàrem tots amb fruïció esperançada. Quan els companys del jurat de Literatura Juvenil ho llegiren, també s'hi adheriren i ho signaren sense pensar-s'ho ni un instant.
Després passà el que passà, que ens volien donar pel sac i dolces, que deim a Sineu, i no hi donàrem el nostre consentiment, etcètera. A més que deixaren sense dotació econòmica els guardons en qüestió com qui s'espolsa una caspa molesta i enfitosa, com qui estira la cadena. Que entregaren els premis en una cerimònia molt íntima, gairebé d'amagat. Nosaltres, sense ni tan sols parlar-ne, decidírem no entregar el "document", que aleshores ja sols servia per ser penjat a aquell ganxo que un temps hi havia al lloc comú de les cases. Jo mateix el vaig guardar, però. Ara mateix el tenc a les mans, pobrissó.
I a dins el cap també encara ara m'hi cova una frustració, una ràbia, un desengany, una desil·lusió, una amargor tan profunda, que resulta difícil explicar-ho amb paraules. Per això he callat tant de temps. Per això ara mateix encara dubt de si no hauria d'haver parlat avui i haver guardat el cop per a una ocasió més precisa, més oportuna. Sigui el que fóra, apa, ja no té marxa enrere. Que passeu un bon dia i que la sort us acompanyi.