Tenim un nou motiu (a més dels innombrables anteriors, i d'aquesta jornada de reflexió que ens commina a reflexionar només avui, o que suposa que els altres dies de l'any no reflexionam, i que necessitam un dia sencer per decidir el vot) per posar en qüestió el sistema de representació: el 47 per cent dels congressistes nord-americans -ço és, 250 de los 535- són milionaris, segons ha revelat un estudi realitzat pel Center of Responsive Politics (www.opensecrets.org), una organització sense ànim de lucre que des de Washington estudia des del 1983 la influència dels poders econòmics en la política i l'efecte del diner en les activitats de lobi, al mateix temps que manté importants bases de dades sobre aquestes interessants qüestions.

La informació no és nova ni deu causar cap sorpresa, i està basada en les rendes declarades pels legisladors (i algú pensarà que, per tant, és inexacta més aviat per tirar a la baixa), però la qüestió que proclama no és pas aquesta. La qüestió és que tothom acceptarà sense cap mena de prova que el 47% dels nord-americans no són milionaris, i que per tant la noció de representativitat, per dir-ho suaument, es veu clarament amenaçada per la distància entre el poder econòmic dels legisladors i el poder econòmic dels ciutadans que representen. Ningú no acceptaria un parlament sense dones, per exemple, ni que tots els parlamentaris fossin blancs, o fills de nadius del país, o fidels de la mateixa religió, però per ara els nord-americans han d'acceptar ser representats, gairebé al 50%, per persones que posseeixen una riquesa mitjana de 2,63 milions de dòlars, una dada a la qual s'ha d'afegir que, malgrat la crisi actual, la riquesa mitjana dels congressistes nord-americans ha augmentat un 11% respecte del 2009 i un 16% respecte del 2008.

El clamorós inconvenient per a la representativitat que aquestes dades suposen no és del tot aliè a la transparència mínima que demanam als nostres representants, ni a les implicacions que aquests nivells econòmics suposen a l'hora de redactar les lleis, ni a la distància emocional i intel·lectual entre els parlamentaris i la realitat dels ciutadans que suposadament representen -temes tots ells d'interessant debat, tan interessant com infructuós, si miram trenta o quaranta anys cap enrere-, ni als tòpics que com que són rics ja no robaran o que justament perquè són rics són més intel·ligents que la majoria i per això ens convé que decideixin per nosaltres, sinó a una qüestió ben concreta.

I ben punxeguda, que és aquesta: ¿algú coneix alguna professió on el 47% dels individus siguin milionaris? No n'hi ha cap! Aquest és l'argument definitiu per desconfiar absolutament de la suposada representativitat que ostenten els congressistes nord-americans: pertanyen a un grup social únic, i segons aquesta evidència el millor que representen és fins on pot la política allunyar-se de la realitat.