Ara mateix a Palma tenim un problema gros. Comença a haver-hi una oferta tan àmplia i variada de concentracions i de manifestacions en contra de la política restrictiva (i més que restrictiva, esquifida, de curta volada) del Pepé, que ens veiem en l'obligatorietat d'establir preferències perquè no podem ésser pertot. Curiosament, amb el carrer encès, és tan cert que diumenge els conservadors faran una maneta a l'esquerra com que la Marededéu nom Maria. D'un quatre a quatre a un cinc a tres, segur! El carrer no pinta res. Quan Fraga -hereu genètic de tots els cossos de seguretat de l'Estat, des dels guàrdies d'assalt fins als grisos o a la Guàrdia Civil- exclamava allò de la calle es mía, és perquè sabia que el carrer era l'únic corrector eficaç de les derives parlamentàries. Tot això, però, ja és història.

El carrer és un Hyde Park, un indret perquè puguin esplaiar-se els llunàtics i els folls. Bauzà, diumenge vespre, alçarà el braç de les braceroles patriòtiques (setze euros a volta de correu: Flamenco Spain Shopping) i ens mostrarà els cinc dits de la mà, ben oberts, que simbolitzaran la victòria aclaparadora dels seus postulats. La democràcia s'ha convertit en la dictadura menys costosa. No cal disparar un sol tret per a sotmetre una població; n'hi ha prou de convocar els zombis a les urnes. En la implantació d'aquesta estratègia, els mitjans de comunicació han d'assumir una part important de culpa. Informar és instruir: heus ací un axioma en desús.

Informar és desinformar i, massa sovint, embrutir. El febrer del trenta-sis va ésser possible el triomf del Front Popular, perquè els desheretats del món no passaven les vetllades amb Kiko Rivera o la mare d'El Cuco, sinó que s'instruïen en els ateneus obrers o escoltaven els consells dels seus líders naturals com podien ésser Mestre Llorenç Bisbal o Joan Monserrat i Parets. Insisteixo: tot això ja és història. Bauzà esmicola amb cinc segons tots els tractats de l'oratòria des dels grecs a Ortega en demostrar que la paraula que més arriba al cor és la paraula buida, i el poliesportiu d'Inca esclata en una ovació sonora perquè ja és ben segur que la ciutat tindrà un lloc en el Guinness. El carrer s'encén. I les urnes, a tres dies de les eleccions, fan més feredat que el cotxe dels morts. Déu meu! Dile a la luna que venga, va escriure Lorca. Dile a la luna que venga,/ que no quiero ver la sangre/ de Ignacio sobre la arena. Substituïu el nom d'Ignacio pel vostre i tindreu una lectura exacta de la tragèdia que s'apropa. Amb la mà al cor: un major grau d'optimisme seria irresponsabilitat.